Fa anys, quan tot just acabaven de sortir a la venda els telèfons mòbils, vaig afirmar que perjudicarien les relacions interpersonals, perquè no és el mateix parlar amb una persona veient-la, que escoltar només les paraules sense poder valorar altres de les formes de comunicació no verbals. M'estic referint a la gesticulació amb la cara, les mans, el cos i, sobretot, els ulls; una sèrie de recursos anatòmico-conductuals per acabar d'entendre el significat de les paraules i, més important encara, l'autèntic sentit que l'interlocutor hi vulgui donar (o fer veure que els dona). Jo, però, continuo opinant el mateix, tot i que amb menys rigor, menys fermesa que fa uns anys. Principalment, perquè l'experiència m'ha tret una part de raó: avui dia els telèfons mòbils s'han convertit en una peça fonamental de la indumentària, fins a l'extrem que hi ha gent que, si se l'oblida, assegura sense recança que «se sent com despullat». La cosa ha arribat a tal magnitud, que inclús nens de set anys ja porten un mòbil a l'escola. No debades algunes han prohibit terminantment que els nens els portin al col·legi.

Deien aleshores, i diuen ara, que els mòbils han facilitat la comunicació entre persones. Sí, hi ha més gent parlant entre ells, però segueixo amb la pregunta d'aleshores: hi ha la mateixa capacitat de comprensió mútua, el mateix grau de comunicació que en una conversa cara a cara? I ja no parlem de l'espectacle que s'observa moltes vegades, per exemple, en un restaurant: una taula en la que tots els ocupants, o la majoria, estan enganxats o penjats d'un mòbil. Potser perquè la qüestió és parlar, no comunicar.

Per cert, jo també tinc mòbil. Amb Skype.