Cartes dels lectors

L'agraïment emocionat d'una banyista desmaiada a Pals

Una ciclista accidentada a Girona també dona les gràcies a la gent que la va ajudar fins que va arribar el SEM

24.08.2017 | 19:49

Agraïda i emocionada

Sandra Pérez García - Igualada

Dilluns passat, dia 21 d´agost, a la platja gran de Pals vaig viure un incident desafortunat. Vaig patir un desmai, amb convulsions, etc. Estic malalta d´una cardiopatia, així que van saltar les alarmes. Jo no recordo res, però el meu marit i les meves filles m´han explicat com diverses persones els van ajudar davant la situació.

Voldria expressar el meu agraïment a aquelles persones que solidàriament van ajudar-nos, desde l´amabilitat de la família que va cuidar les meves nenes, als socorristes, l´equip mèdic, fins al senyor de l´escola de windsurf, i en general als que sense demanar-ho hi van ser.
Infinitament agraïda i emocionada.

A la gent anònima

Maria Arxer Fàbrega - Girona

Els que el 7-8-2017, poc abans de les 8.00 hores del matí em vau socórrer en l´accident de bicicleta que vaig tenir entre els carrers Migdia i de la Creu de Girona, us vull dir moltes gràcies. No recordo cares, només algunes veus, només algunes paraules però si recordo, i molt, com em vau tranquil·litzar, com algú em va donar la mà, com vau estar al meu costat fins que va venir el Servei d´Emergències.

Moltes gràcies per ser-hi, per trucar a l´ambulància, per recollir la meva bossa, en definitiva per ser allà. No sé com localitzar-vos per agrair-vos personalment haver-me atès. Disculpeu-me si em vaig mostrar poc agraïda en aquell moment, estava molt espantada i nerviosa.

Agraïment al Girona FC

Enric Serra i Soler - Salt

El dia 9 d´agost va sortir publicada en aquest diari una carta d´opinió meva amb el títol «No volen que la gent gran anem al futbol». Em queixava dels «impediments» que ens estaven posant Club i Ajuntament per poder accedir a l´estadi els dies de partit. Doncs bé, un cop jugat ja el primer partit a Montilivi, vull felicitar l´Ajuntament i Club, i a totes les persones que han fet possible que la gent gran hàgim pogut arribar sense dificultats a l´estadi: amb els autobusos llançadora, que ens deixen ben a prop del camp i ens estalvien les costoses pujades i baixades que hauríem de fer a peu. Igualment, en acabar el partit, els mateixos autobusos ja ens estaven esperant per portar-nos de tornada al nostre destí.

M´agradaria destacar que també han posat a la disposició de les persones amb dificultats especials un autobús específic que els deixa a l´entrada del camp i els recull també allà un cop acabat el partit.

Gràcies per atendre i donar resposta a les demandes dels socis i aficionats,  per tenir presents les nostres necessitats com a gent gran, i fer possible que puguem gaudir del futbol en aquesta temporada tan especial.

Una vegada més, moltes gràcies, i endavant Girona!

Davant la barbàrie cal reflexionar sobre el «mea culpa» 

Montserrat Paytuvi i Ventura - Sant Feliu de Guíxols

Evidentment que no es pot justificar allò injustificable, però si que davant d´una situació com aquesta cal fer una reflexió sobre el punt de partida. Fa ja molt temps que en diferents llocs del món s´està patint situacions que sobrepassen i de llarg les violacions del drets humans, dels drets dels infants i tots els drets haguts i per haver.

Tots sabem i hem vist a través dels mitjans de comunicació mars plens de cadàvers, nens agenollats balancejar-se recitant versos de memòria en alguna madrassa, nenes violades, nens armats, mutilacions, ablacions de nenes africanes, joves que se suïciden a determinats països orientals perquè es veuen obligats a treballar 24 hores per un sou miserable, i arreu d´Europa i més enllà sempre hi haurà ciutadans nascuts aquí que sempre estaran desarrelats i seran ciutadans de segona, però no passa res! Seguirem comprant roba barata tot i saber d´on ve i qui és un dels se­nyors més rics del món, seguirem essent productors d´armament, farem aeroports i AVEs inútils sota un pressupost aberrant, per interès personal d´algun ministre, càrrecs electes, senats, institucions europees, ONU i institucions vàries que serveixen de ben poc i que costen un ronyó, això sí, ni pensar de fer un front comú per dignificar i per fer complir les lleis a tothom, per posar mediadors que facilitin la pau al món, ni pensar-hi de fer renúncies polítiques a canvi de pau ni de donar un duro pel desenvolupament d´aquests països, no sigui que vagi en contra de determinats interessos.

Per descomptat, ni pensar de donar més recursos a presons, escoles, entitats socials... per treballar amb joves d'exclusió social.

Els diners ja ens els gastarem quan arribi el moment de condemnar, jutjar i reforçar la seguretat.

El misteri de la vida, la Pau i Barcelona

Narcís Cadena i Masó - Girona

A la font de Canaletes una TV italiana volia entrevistar a una noia que tenia els ulls plens de llàgrimes. Ella els va dir: «És que no puc». Si la mort inesperada de: fills, nets... se´ns fa difícil d´acceptar; quan és produïda pels qui sembren el terror a diferents països, transcendeix a la majoria de persones. Estimar a qui els ha fet mal –l´enemic, que diem en cristià– és per als herois que coneixen la seva pregonesa.

Alguns diuen que «el fonamentalisme religiós és una expressió social col·lectiva de dificultats personals». «Sotmesos a un rentat de cervell, pensen que se sacrifiquen per Al·là; consideren que estan fent un bé a la humanitat i que són màrtirs». (És molt important l´educació per un Estat). Abans de l´any mil, l´Abat Oliba de Ripoll, Vic... treballà per la pacificació del país i creà la institució eclesiàstica Pau i Treva. De llavors ençà la majoria de catalans som persones de Pau. Aquesta és la nostra senyera! Al llarg del curs escolar els mestres i professors eduquen els infants i joves en el respecte. Es preparen activitats diverses de manera intensa: contes, tallers, jocs, cançons relacionades amb la Pau, fins arribar el dia 30 de gener dedicat a la Pau i la no-violència.

A les cinc de la tarda del dia 18, vaig posar un post-it amb un petit escrit en el quiosc situat a prop del mosaic del Sr. Miró. Una televisió japonesa filmava. Em preguntà què havia escrit, l´edat, si estava afectat. Em vaig acomiadar ajuntant les mans i inclinant-me per la cintura demanant perdó. (Dues bombes atòmiques mataren molts éssers humans). Ells van saber perdonar i avui, amb esforç i treball, són un Estat exemplar.

De tornada recordava la cançó: un home mor en mi/ Sempre que un home mor / en algun lloc del món /assassinat per l'odi!...

 

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema