El terror

«La urgència de l'immediat ens empeny a fer coses estranyes»

27.08.2017 | 07:39

Fa dies que menjo musclos amb patates fregides. A la que en diuen la Bretanya francesa. He seguit les informacions sobre els atemptats de lluny estant, arrapat a les xarxes socials i als tabloides en línia. He provat de destriar, de pensar a corre-cuita. He mirat de dir la meva, tot encertant el test, poca cosa, tanmateix. També m'he escrit missatges amb els estimats de Barcelona i del gran sud català. A França hem rebut mostres d'afecte, discretes, de bon gust. M'ha dolgut no ser a la meva ciutat, tot i que tampoc no hauria sortit al carrer i m'hauria quedat a casa, fent el mateix que faig als llogarrets bretons: menjar, jugar amb les filles, consultar i pensar. He encès espelmes. Les meves vacances han acabat d'aquesta manera.

Atemptats a Cambrils i a Barcelona. Hem vist com l'energumenisme s'apoderava de columnes i piulades, a rajateclat els periodistes professionals. Hem vist com la gent demanava samarretes amb l'eslògan desesperat d'en Trapero. Hem vist força bromes macabres, força mesclum de nacionalismes en flames, una pila d'immoralitat i una cavalcada frenètica d'aprofitaments. També hem vist els esforços de quatre opinadors de bon demble, que miraven de fer claror, quan callar era l'opció més enraonada per no quedar com un llanut. A deu dies vista és fàcil de constatar, és clar. He pensat en els morts, els ferits, les seves famílies i amistats. He pensat en policies i serveis.

La urgència de l'immediat ens empeny a fer coses estranyes. Filípides involuntaris, a les xarxes i als diaris la cascada d'idiotismes ha brollat generosa i estulta, amb més o menys bona fe.

Reviso les meves piulades en calent i les trobo d'una cursileria terrible. Analistes incontinents, llagrimers a la caça de clics, moralitzadors de vol gallinaci, patrotiotards molsuts, semblàvem una processó del Risus paschalis, però de ganyota catacúmbica. No s'enfadin, perdonin-me: estic trist.

La nit de dimarts passat, des d'un càmping vaig intercanviar missatges amb l'amic Josep Sala i Cullell, el gironí del fiord. Li vaig explicar que tot plegat era horripilant, l'espècie en caiguda lliure. Ell em va dir que la gent, quan no té la força per mirar el terror despullat d'adjectius, és normal que focalitzi l'ansietat en altres temes, identitaris, polítics, religiosos. També em va recordar, de manera sumària, com va viure l'atemptat terrorista d'en Breivik contra el govern i el campus d'estiu de la Lliga de Joves Treballadors, a Noruega. Entre els assassinats hi havia alumnes de l'institut on és mestre. Acte seguit em vaig reconciliar amb la gent, amb la d'aprop i amb la que desbarrava a la quinta forca, que sorollejava per no haver de callar i mirar el terror, fit a fit.

Espero que no em tinguin en compte que durant uns dies no sabés a qui agafar-me, i doncs la majoria dels meus conciutadans i jo mateix em semblaven boigs. Dit això, vull afegir que, si a més d'embogir, el dia 17 d'agost alguns en van treure profit personal, per a ells vagin totes les meves maledicències.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema