El Pla Pond's

Un cosmètic de cinc euros, alternativa a la maquilladora del president de la república francesa, Emmanuel Macron

28.08.2017 | 13:22

He detectat enguany una notable presència francesa a la Costa Brava. No tinc dades exactes, tan sols és fruit de posar l´orella i conversar amb alguns caminants durant la meva travessa estiuenca de la Costa Brava de la qual donaré notícia aviat. He preguntat per Macron, l´home que apro?tant totes les conjuntures favorables ha aconseguit gairebé en olor de santedat la presidència de França als 39 anys i una claríssima majoria absoluta en una insòlita coalició de gent de dretes i esquerres dins d´un partit que fa dos anys no existia. La il·lusió per una nova manera de fer les coses que superés la dinàmica negativa del passat se n´ha anat en orris quan s´acaba de saber que han estat pagats 26.000 euros pels serveis d´una maquilladora durant els darrers tres mesos perquè sortís ben cofoi a totes les compareixences públiques. No és nou. Sarkozy també tenia maquilladora que el seguia a tots els desplaçaments. Hollande es va concentrar més en el perruquer, que els costava uns cent mil euros a l´any. I això que tampoc tenia gairebé res per pentinar! Macron, amb 39 anys, de fet tampoc té encara su?cients arrugues com per requerir aquests serveis tan continuats. Semblen molts diners. He trucat a un amic que es dedica a la gestió de la producció audiovisual i he preguntat quant costa comptar en un programa, gravació o rodatge amb una maquilladora en règim de professional autònom. La factura que presenta. Em diu que uns 200 euros però que ha vist pagar per sobre dels 500 quan es tracta d´una professional de primer nivell requerida per un/una artista amb capacitat d´exigir.

Com que em dedico al món de la televisió puc dir que a vegades determinats artistes porten el seu propi equip de maquillatge i perruqueria. En tot cas allò més habitual és que facin con?ança als magní?cs equips de les cadenes de televisió i companyies de producció. Quan treballava a Televisió Espanyola, com que a diferència de la majoria de directius jo tenia el despatx a Torrespaña, el popular «pirulí» on es feia en directe un programa matinal d´entrevistes d´actualitat –Los desayunos de RTVE, que encara existeix–, molts dies em corresponia anar a rebre i saludar el personatge de torn. En una immensa majoria eren polítics. De Zapatero a Aznar passant per Pujol, Mas, Maragall, presidents llatinoamericans o d´empreses de l´IBEX. Tots, sense excepció, se sotmetien a les mans de les simpàtiques maquilladores i perruqueres, les quals apro?taven per fer tota mena de preguntes. Un cop el ministre d´economia socialista Carlos Solchaga li va dir a una maquilladora: «puede estar usted segura que aquí no se jubila» quan fou interpel·lat per la difícil situació econòmica de TVE i pel seu futur. El comitè d´empresa li va tornar al polític navarrès publicant un full sindical titulat «El enano de Tafalla visita Torrespaña», epítet que li desagradava profundament, obra del seu correligionari Alfonso Guerra.

Amb els anys això ha canviat. Per exemple, en els mítings dels partits polítics a les campanyes electorals ja no es permet a les televisions que gravin els actes i triïn els talls, sinó que els envien el senyal realitzat d´acord amb allò que el partit considera més favorable per al candidat. Com en Julio Iglesias, tots tenen un costat més dolent on no se´ls enfoca. Però a Julio li acceptem. Ara bé, a un dirigent que depèn dels nostres vots€ No ho tinc tan clar. També demanen poder fer les entrevistes als estudis que tenen a les seus dels partits i venen ben pentinats i a vegades maquillats. En tot cas rodejats d´assessors d´imatge que van donant tota mena d´indicacions: el seient, la taula, la llum, etc. Amb els meus ulls he vist interrompre una gravació i tornar a començar-la perquè en un prestatge del decorat hi havia un bonsai. Tot perquè en aquells temps governava Felipe González, que en els seus temps lliures es dedicava a cultivar bonsais a la Moncloa. Quan era petit vèiem els anuncis de la tele com si fos un programa més. N´hi havia un que recomanaria al president Macron perquè potser aconseguiria els mateixos efectes. Era el que presentava el «Plan Pond´s de belleza en siete días». Al món cosmètic es considera que es tracta de la primera crema antiarrugues de la història creada per un farmacèutic de nom Pond. Deu costar no gaire més de cinc o sis euros. La gent li deia popularment el «Plan Pons». A l´anunci es veia una noia trista queixant-se de no ser objecte de la simpatia del sexe contrari ?ns que va anar a comprar aquesta crema i es va untar la galta. De cop, apareixia en un descapotable acompanyada d´un mascle. La cançó deia: Vivir es hermoso/ correr fabuloso/efecto de la crema P de Ponds/ Dos veces seguidas/ y que maravilla/ el cutis con la crema P de Ponds. La cançó poden trobar-la fàcilment a YouTube i, si l´escolten, els semblarà que en realitat diuen «efecto de la crema Pere Pons». Evidentment el fantàstic migcampista del Girona no té res a veure amb els efectes de la crema dos cops al dia en el cutis de les senyoretes. Prou feina té amb la lliga l´il·lustre ?ll de Sant Martí Vell.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema