En algun dels seus llibres, Erica Jong explica la història d'una feminista radical (molt semblant a ella mateixa) que va estar a punt de morir quan es va proposar tenir a la seva primera filla en un «part natural». Després de nou hores de dolor insuportable, la dona va haver de suplicar a crits que la portessin a un hospital, on al final van haver de fer-li una cesària. En tornar a casa, les seves amigues feministes li van retreure haver sucumbit a un tractament científic que traïa els manaments de «la Mare Naturalesa». I a sobre, en una fastigosa clínica capitalista.
Qualsevol que hagi de viure en contacte diari amb la natura -pagesos, llenyataires, miners, pescadors- sap que la naturalesa és cruel i que no té res de romàntic. Però els bons burgesos criats en una ciutat i acostumats a veure documentals ecologistes a l'hora de la migdiada tenen una idea molt diferent, com li passava a aquesta dona de la novel·la d'Erica Jong. I el mateix podria dir-se de tots els creients en la naturopatia que rebutgen les vacunes i els antibiòtics i prefereixen sotmetre's a algun exòtic tractament natural a base d'all o llavors d'albercoc (i si són dones, decideixen parir en una banyera en comptes de fer-ho en un quiròfan). Entre els partidaris dels tractaments naturistes abunden els universitaris i les persones que viuen en una bombolla de confort material. En canvi, molt poca gent que hagi de guanyar-se la vida treballant al camp acceptaria recórrer a l'all o a l'homeopatia per curar-se un càncer. Entre la gent humil, el realisme és un mecanisme de supervivència del qual no obstant això poden prescindir els bons burgesos que es creuen fora de perill de totes les adversitats. Els que viuen en contacte directe amb la natura la temen o si més no en desconfien. En canvi, els que viuen en una còmoda realitat indolora troben a faltar la romàntica vida salvatge dels exploradors i les pioneres.
Només així es pot entendre que milers de persones del nostre país, en general amb formació universitària i amb una presumpta preparació intel·lectual, creguin a ulls clucs que els atemptats gihadistes es cometen perquè el rei d'Espanya ven armes a l'Aràbia Saudita. O perquè hi ha guerres llunyanes que obliguen els pobres terroristes a defensar-se in extremis d'aquestes agressions («Les seves guerres, els nostres morts», deien centenars de pancartes a la manifestació de dissabte passat a Barcelona). Si els informes policials no menteixen, l'atemptat de la Rambla es va cometre amb una furgoneta i els atemptats de Cambrils s'anaven a cometre amb destrals i ganivets comprats en un basar xinès. No sé quina classe d'armes són aquestes que el rei d'Espanya va vendre a l'Aràbia Saudita, a part que el Rei no ven armes perquè els qui les venen són les empreses que donen feina a milers d'obrers qualificats. Però malgrat aquesta veritat indiscutible, centenars de milers de persones -totes universitàries i suposadament cultes i educades- segueixen obstinades a creure que els atemptats es deuen a una causa així. Per la resta, la cèl·lula terrorista que tenia previst volar la Sagrada Família estava fabricant un explosiu a base d'acetona, aigua oxigenada i àcid sulfúric, que són substàncies que es poden comprar a qualsevol drogueria. Seguint aquest fil causal, les drogueries -i també els butaners- són còmplices indirectes de l'atemptat. Tot és un disbarat, però la cadena causal «rei d'Espanya / venda d'armes / Aràbia Saudita / guerres llunyanes / atemptats a la Rambla» ja està fixada i desenes de milers de persones estan convençudes que és inqüestionable.
Ens agradi o no, ens hem tornat una societat crèdula i supersticiosa que desconfia del realisme descarnat i que prefereix refugiar-se en una confortable bombolla mental. Si hi ha un atemptat com el de Barcelona, correm a escridassar el Rei i al president del Govern, correm a muntar un gabinet d'ajuda psicològica a les famílies dels assassins -els nens de Ripoll, pobrets- i després correm a cercar mil pretextos que ens assegurin que nosaltres tenim la culpa del que va passar. Preferim seguir instal·lats en les tranquil·litzadores ficcions que ens fan creure que totes les nostres superxeries formen part de la realitat. Els independentistes catalans, per exemple, repeteixen que la Catalunya independent, que no tindrà exèrcit, es veurà lliure de guerres i atemptats terroristes. En què es basen per creure aquesta portentosa ximpleria? Quines raons tenen? Ningú ho sap, però tot i així, aquesta gegantina bajanada té milers i milers de fervents seguidors als quals ningú podrà fer canviar d'opinió.
I el mateix passa amb aquesta sorprenent idea de la independència catalana com un procés imparable que tindrà lloc amb la senzillesa d'un part natural. A la banyera, com aquell que diu. Sense anestèsia. I sense cap dolor. I sense que al final calgui salvar la partera amb una cesària a vida o mort.
