No s'hi pot ser dos cops

03.09.2017 | 06:30

Dilluns passat vaig anar a pescar. Vam quedar cinc homes a les sis del matí. En un punt que no diré de la costa begurenca. Aparcats els cotxes, vam arribar, vint minuts a peu, al roquissar triat, un indret esplèndid per veure trencar el sol –per veure, de lluny estant, els lloms dels dofins.
Els germans Xuriguera duien dues capses. L´una, amb sis ampolles de vi. L´altra, amb sis copes de senyor. El músic Sanjosé duia un termo amb cafè, un rus (dolç típic de la Bisbal), i una canyeta. I el nostre bon amic Eugeni Sagrera traginava canyes i ormeigs de professional, i ens feia de guia. Jo portava pa i embotits. Ningú no va pensar a proveir d´aigua dolça, esclar.
Ens vam instal·lar que era fosc. El mar roncava, monòton i suau. Un dels motius pels quals els homes queden (per pescar, per caçar bolets i espàrrecs), és l´avinentesa de tornar a ser petits. Rèmora de les colles de sapastres i de les nafres als genolls, atansar-se als espadats o emboscar-se sempre tindrà l´electricitat de l´aventura. Ens vam instal·lar i ens vam explicar alguna bertranada. A poc a poc, el sol despertava els relleus, escàvem canyes i obríem ampolles, pràcticament en silenci. Hi havia moments que cadascú mirava en una direcció diferent, retallats pel blau, absorts.
Volíem pescar una lluerna i fer un suquet. Només trèiem serrans, castanyoles, julivies i pegells petits. Aquell peix pescat al toc, que tan bé queda, fregit i ajaçat damunt d´una torrada.
Aviat vam començar a enraonar de més coses. La xafogor i el vi ens empenyien, i la manca de picades. L´Eugeni, l´únic de nosaltres que sap pescar de debò, va canviar hams i esquer, i va llençar les canyes. Una estratègia nova, ens va dir.
Cap a mig matí, les bromes sobre el fracàs pesquívol ens omplien la rialla. Fins que, tot d´una, una canya es va doblegar amb fúria. L´Eugeni va estar força estona mirant de portar aquella violència en terra. Deia que potser era un pop. A la fi, ell va fer un bon esforç, vam veure què arrossegava. Una escrita majestuosa. Ens vam arremolinar al voltant de l´Eugeni. Com boigs, saltàvem. Bramàvem. L´animal lluitava i el fil es va trencar. L´escrita va quedar al trencall de les onades i l´Eugeni s´hi va llençar al damunt. L´aigua el castigava. Ens demanava ganivets. Al final va aconseguir punxar la bèstia amb un ferrot, i la va elevar, convulsa, amb aquella cua amenaçadora. A contrallum, em va semblar que veia un àngel de Giger.
El suquet d´escrita és un plat estrany i molt preuat. N´hi ha que ens en mengem els cartílags i tot. Després de l´epopeia, l´Eugeni tremolava. El vam felicitar i li vam dir que s´ho mereixia, per haver compartit aquell secret. El monstre pesava 5 quilos i mig.
Vaig deixar els amics abans de migdia. Per anar a treballar. Ens vam dir adeu alçant el puny. I vaig pensar, que diuen a Begur, és ben bé que en aquest món no s´hi pot ser dos cops. L´Eugeni és un generós.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema