L any 2015 Nilüfer Demir, una fotògrafa que treballava com a corresponsal per a una agència de notícies turca cobrint l´arribada d´immigrants, va topar en una riba amb el cadàver d´Aylan Kurdi, un nen sirià de tres anys que, cap per avall, jeia estès just en la línia de la costa. Exercint la seva professió, va captar aquella imatge, que va fer la volta al món obrint els informatius i les portades dels diaris, i causant un gran impacte en bona part de la població mundial. Quedava així reflectit el drama dels refugiats, així com la crueltat de les penúries i de la fatalitat del destí de desenes de milers d´éssers humans. Va colpejar les benestants i passives consciències de multitud de gent i va activar, encara que fos temporalment, un moviment de solidaritat i implicació que va tenir conseqüències pràctiques. Van augmentar les donacions a organitzacions no governamentals que assisteixen col·lectius que fugen de les guerres, va augmentar la pressió social cap als dirigents de la Unió Europea, va revifar una situació que tendia a caure en l´oblit i, si bé d´una manera efímera, va reactivar les polítiques d´ajuda.

No ha estat la primera vegada que un testimoni gràfic ajuda a despertar l´ensopida moralitat de societats suposadament avançades i modernes. Davant la constant tendència de mirar cap a un altre costat i evadir-se dels problemes, els reporters han aconseguit al llarg de la Història sacsejar l´apatia i la indiferència per avergo­nyir-nos de les misèries de l´home. Així va succeir, per exemple, a través de la fotografia d´uns nens vietnamites fugint -presa per Huynh Cong Út el 1972-, i que va acabar fent mundialment famosa una petita que cridava i plorava nua i cremada amb napalm en un escenari d´horror. No sembla desgavellat afirmar que el seu autor va calar en el públic amb la seva instantània molt més que els seus companys redactors de milers i milers de paraules escrites. No obstant això, es tracta d´una icona del periodisme que, si es captés avui dia, provocaria que nombroses veus exigissin que no arribés als ulls de l´espectador. La teoria del que és políticament ­correcte imposaria pixelar o difuminar el seu contingut, privant així de la seva força i efectivitat.

El World Press Photo, premi per excel·lència del periodisme fotogràfic, reconeix any rere any la tasca dels professionals que immortalitzen la realitat perquè aquesta es difongui. Si repassem les fotos guardonades en cadascuna de les seves edicions, és la plasmació de la violència, del drama i del sofriment la que sol acaparar tots els reconeixements. El 2017 ha resultat guanyadora la instantània de l´assassí de l´ambaixador rus a Ankara, amb la pistola encara a la mà i amb el cos del diplomàtic estès a terra en un segon pla. I el 2016 Warren Richardson va retratar un home que passava un nadó a través d´un espinós i perillós filat entre la frontera de Sèrbia i Hongria.

L´explicació és senzilla. Una imatge val més que mil paraules. No som realment conscients de les tragèdies que ens envolten fins que no les veiem. Les paraules ens entren per una orella i ens surten de l´altra, mentre que l´imatge ens penetra i es queda gravada en el nostre cervell. Costa moltíssim més maquillar o edulcorar el que percebem a través de la vista que el que rebem a través la paraula. Els conceptes per escrit, plens d´eufemismes i equívocs, són manipulables a conveniència per emmotllar-los als nostres interessos. Però una bona fotografia desarma els nostres mecanismes de defensa i ens deixa sense paraules davant d´una realitat que no podem amagar. Així i tot, se suscita la polèmica sobre la conveniència o no de publicar imatges que reflecteixin les notícies amb cruesa. Sens dubte, el periodisme i la veritat tenen com a enemics frontals a la demagògia, el sensacionalisme i la morbositat. En aquests casos, la utilització d´una foto amb la finalitat de manipular, apel·lar als baixos instints i nodrir un tipus de premsa groga i malaltissa ha de criticar-se amb fermesa. Per contra, quan la connexió entre imatge i notícia és evident i quan l´acompanyament gràfic ajuda a prendre consciència de l´envergadura del fet noticiable, la controvèrsia sobre el suposat comportament poc ètic a l´hora de difondre aquella em sembla una perillosa forma de censura, quan no un procediment per evitar que la població sigui conscient del que passa al seu voltant i n´estigui plenament informada.

Des del punt de vista jurídic, es generen alguns debats susceptibles de ser analitzats. El dret a la intimitat, a l´honor i a la pròpia imatge d´un individu poden xocar amb el dret a la informació, però aquí estem parlant d´un altre assumpte (la protecció de dos drets establerts constitucionalment) que no se centra en si una imatge és massa escabrosa o reflecteix un excessiu nivell de crueltat per al ciutadà mitjà. Cap dret fonamental és absolut. Tots tenen límits. És la jurisprudència la que proporciona les claus per concloure quan ha de prevaler un o altre.

S´admet l´acompanyament gràfic d´una notícia que afecti el dret a la intimitat o a la pròpia imatge de l´interessat quan aquesta informació és veraç, posseeix rellevància pública, no cau en l´extralimitació morbosa i no revela fets íntims que no guarden relació amb els fets. La transcendència per a un Estat democràtic i constitucional d´albergar una societat correctament informada imposa la preferència del dret a la informació.

És obvi que cada mitjà de comunicació i cada periodista compten amb un manual de bones pràctiques, amb un criteri sobre els límits de la seva ètica professional, amb una opinió de quan l´escabrós perjudica la notícia i amb una guia d´actuació per enaltir i potenciar el veritablement rellevant. Doncs bé, en ocasió de l´últim atemptat terrorista a Barcelona no han estat poques les queixes sobre la difusió de vídeos i imatges especialment durs. Cal llavors preguntar si consideren que una comunicació exclusivament a través de textos aconseguiria traslladar a la ciutadania la veritable dimensió de la tragèdia i fins a quin punt el seu desig de tancar els ulls té a veure més amb una innegable (i, en certa manera, comprensible) propensió a voler aïllar-se d´un món a la deriva, a ficar el cap sota terra com l´estruç i a pretendre construir-se una bombolla on l´espant i la infàmia del gènere humà no tinguin cabuda. Entenc la seva postura, i més quan el rumb del nostre planeta sembla apuntar cap al desastre. Però això no ha de ser obstacle perquè els que sí que volem ser plenament coneixedors de la situació que ens envolta puguem accedir-hi sense draps calents. I, en aquest sentit, no és possible exigir als informadors que endolceixin el que és tan tremendament amarg.