Cartes

10.09.2017 | 07:11

L´olor dels divendres
Manel Fortis olot
Quan era un nen, els divendres eren la hòstia.
Era sortir a les cinc de la tarda del cole, berenar un panet amb Nocilla ràpid a casa i sortir al carrer amb la pilota de futbol sota el braç.
Ràpidament ens ajuntàvem uns quants nens del barri i convertíem el carrer sense asfaltar en el nostre camp de futbol, fent dues porteries amb unes pedres grans.
L´amo de la pilota, el nen més gran del barri, feia «tries» entre els altres nens per formar els equips.
Uns quants gols després, uns genolls pelats després i molta suor després, tots cap a casa seva, que es feia fosc.
A casa m´esperava la dutxa setmanal, que no era una dutxa, sinó un bany.
La meva enyorada mama m´havia canviat els llençols i preparat el pijama net i una tovallola esponjosa sobre el llit.
Agafava el pijama, la tovallola i el ràdio-cassette i em tancava al bany.
Omplia la banyera amb aigua calenta mentre em despullava de la roba bruta de suor i pols tot ballant amb la música del moment.
Sota l´aixeta hi abocava un bon raig de sabó amb olor de préssec que produïa una forta i agradable olor.
Quan la banyera era plena, m´hi posava dins, a poc a poc, que l´aigua cremava... però mentre més calenta, més trigaria a refredar-se i més temps duraria el plaer del bany.
Quan ja estava ben arrugat i l´aigua freda, tocava aixecar-se i esbandir-se bé.
Posar-se colònia, el pijama net i pentinar-se.
Cap al menjador, on canviava l´olor de préssec del sabó a l´olor del sopar de la mama.
Menjava amb delit, tot mirant a la tele Con 8 basta.
Qualsevol altre dia, hauria d´haver anat a dormir... però era divendres i, per tant, podia anar a dormir més tard.
A la tele feien Un, dos, tres... i acabava tard.
Acabat el programa, a dormir amb una altra olor agradable.
La dels llençols nets.
Faltava l´últim plaer.
Potser el més gran.
Però ja no era un plaer de divendres.
Era de dissabte.
Aixecar-se tard.


Catalunya opina
Francesc A. Picas la jonquera
Catalunya té dret a escollir la forma de govern per al dia de de­mà. Els catalans podem triar per Catalunya entre dos models.
1r- Un govern, com el que ha governat més de tres-cents anys Catalunya, sota el control del govern de Madrid, sotmès a les seves lleis i als seus tribunals, i amb una Autonomia autoritzada i controlada pel Govern Central. És el model que volen els partits polítics catalans que estimen més Espanya que Catalunya.
2n- Una Catalunya inde­pen­dent. Un Estat propi, inserit a Europa. Els catalans de cor que volem una Catalunya independent, podem escollir entre dues opcions.
a) Instaurar una República catalana.
b) Que el rei Felip VI d´Espa­nya accepti que els catalans proclamin una de les seves filles per «Princesa de Catalunya», quan Catalunya sigui un estat independent. Si l´opció fos possible, una vegada proclamada la Independència, «la Princesa de Catalunya» ajudaria a mantenir una amistat político-familiar sincera, entre Catalunya i Espanya.


Castellà oficial? No ens cal la independència!
Vicenç Mengual Casellas Figueres
La llei fundacional de la república catalana reconeix que el castellà serà oficial. Ja ens ho esperàvem, d´ençà que en Voltas, d´ERC, va destapar l´olla de grills el 2012, dient que el castellà, una llengua forastera, també és nostra. Sense fer gaire fressa, els polítics ho han anat dient, de llavors ençà. No ens ve pas de nou, per tant. Però ara ho anuncien a tort i dret, ja no van amb peus de plom.
Jo em demano si, tant que se´ls fa la boca aigua quan parlen de democràcia, s´adonen que fer oficial el castellà és una imposició, un acte antidemocràtic. És voler que el poble s´avingui amb la seva manera de pensar, ficant-nos-la guier avall. Una decisió com aquesta sí que s´hauria de sotmetre a un referèndum! En canvi, ells ho imposen i Déu nos en guard d´un «ja està fet». Es pensen que els catalans ho acceptarem com un fet consumat. Doncs s´erren de mig a mig.
Els qui pensem que l´única llengua oficial a Catalunya ha de ser la catalana, la nostra, no deixarem que els polítics ens menystinguin. I no som pas pocs! Jo votaré un NO com una casa l´1-O (si es que es fa cap referèndum, que no ho veig pas gaire segur). Qualsevol cosa, abans de permetre la consagració per sempre més, amb el meu vistiplau, de l´oficialitat d´una llengua que no és la meva. Seria signar la sentència de mort del català, i ho faríem nosaltres mateixos! Ja no ens caldria esmentar Espanya!
No, senyors polítics, no claudicarem. I, si s´arribés a fer la independència, votaria un altre NO a una constitució que inclogués cap esment d´una llengua forastera. A la Constitució de Catalunya, solament una llengua: la catalana!
Quants vots catalans no es perdran, per a la independència de Catalunya, per culpa d´aquesta aberració? Fer oficial la llengua que destrueix la nostra cada dia... Malament rai!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema