Les idees i la cultura impulsen l´economia, i l´economia al seu torn accelera -o alenteix- el pols de les societats. Vull dir que, més enllà de les institucions, la cultura assentada en un país és la que explica el seu nivell de desenvolupament, el seu amor per la innovació i per la qualitat -o bé al contrari. L´obertura al comerç exterior, per exemple, davant del proteccionisme de la indústria. El rigor educatiu -compendiat en les ciències i les lletres, els centres de recerca i les biblioteques-, davant de les altes taxes de fracàs escolar i al poc valor que es concedeix a la formació professional. El respecte a la intel·ligència i l´esforç, davant de l´elogi de l´astúcia o l´admiració pel cop de pilota. D´un món rígid i estamental a un altre definit per la fluïdesa i els canvis, el nivell educatiu dels ciutadans i el poder disruptiu de la tecnologia expliquen en bona mesura les grans transformacions que han tingut lloc en aquests últims dos segles i fins i tot el relatiu estancament actual. El professor Tyler Cowen en el seu llibre The Great Stagnation defensa que l´esgotament de la innovació científica és el que ha determinat, en última instància, el retrocés en la millora dels estàndards de vida després de dècades de creixement ininterromput. És possible que sigui així. Almenys en part. Un altre economista de renom, Jeffrey Sachs, ha dividit el gruix dels països en tres grans grups: els que són científicament creadors, els que no innoven però sí reben i fan un ús productiu dels avenços tecnològics, i els que viuen pràcticament al marge.
«Els països innovadors -llegim en l´assaig Capitalisme i revolució de Gabriel Tortella- són els que produeixen la gran majoria d´avenços tecnològics; tenen enormes aparells d´investigació, aplicació, difusió i formació de tècnics i tècniques. [...] Les nacions receptores investiguen molt menys, però tenen un nivell cultural suficient per adoptar i adaptar les innovacions que es produeixen en altres llocs. Són els països que creixen arrossegats pels innovadors». Estats Units, Canadà, Europa Occidental, Japó o Israel formen part del selecte grup d´avançats. Espanya, no. Per desgràcia, vam constituir una de les escasses excepcions a la zona euro de país que encara creix arrossegat pels altres. Al nostre favor jugava un endarreriment secular que ens ha permès incrementar el nostre desenvolupament de forma accelerada. En la nostra contra, però, cal assenyalar que aquest recorregut no és il·limitat. Arribats a un punt, ser innovadors esdevé una obligació. De les múltiples ferides que ens ha deixat l´esclat fa ara una dècada de la crisi financera, una de les més pernicioses amb el pas del temps serà el descuit de la ciència i de les lletres. Les retallades en R + D, l´escassetat de reformes en aquest sector -i, per tant, de veritable empenta científica-, la irrellevància internacional de les nostres principals universitats, la despesa insuficient en innovació de les empreses, la manca d´inversions a les biblioteques públiques, les elevades taxes de fracàs escolar i l´absència d´un model educatiu que doni resposta a les necessitats d´avui. Al final, també això respon a una qüestió d´idees i d´humus cultural, de voluntat de tenir cura de l´excel·lència i del múscul moral de la nostra democràcia.
