Sense resignació

10.09.2017 | 07:11

Catalunya semblava instal·lada durant els primers vint anys de la recuperació de l´autogovern en una etapa de progrés persistent, de participació activa en una onada favorable que la Generalitat estimulava i que es reforçava l´any 1986 amb la incorporació a l´Europa Comunitària.
Però l´estiu del 2007 va esclatar una crisi econòmica de dimensions internacionals i proporcions gegantines, que aviat va impactar de ple al nostre país. A Catalunya es rep la sotragada intentant minimitzar-ne els efectes, amb reflexió crítica i esperit de sacrifici. Calia procurar afrontar-la amb sentit de resistència i esforç renovador. Tot seguit, però, es va fer evident la necessitat d´aprendre la lliçó i corregir errors flagrants, com la bombolla immobiliària, que havien contribuït a desencadenar un daltabaix que va provocar uns altíssims nivells d´atur, una frustració enorme en una generació sense expectatives o l´esfondrament del sistema de petites caixes d´estalvis territorials, tan rellevants per al teixit cultural i social del país. Tot i que la solidaritat familiar va mitigar els resultats devastadors de la crisi, finalment el 2011 va emergir un moviment d´indignació, protesta i revolta que es va visualitzar amb l´Acampada a la plaça de Catalunya de Barcelona. Aquella reacció social es plasmarà políticament en formacions que han acabat duent a l´alcaldia de Barcelona Ada Colau, inicialment vinculada a la Plataforma d´Afectats per la Hipoteca i a la lluita contra els desnonaments. Que una crisi tan profunda alteraria significativament el mapa polític era previsible, però hi van contribuir la lentitud i la rigidesa en la resposta dels partits tradicionals. A Catalunya, a més, s´hi va afegir un altre factor no pas menor: tot just abans que la crisi es manifestés s´havia aconseguit tramitar, aprovar al Parlament i a les Corts i ratificar en referèndum el 18 de juny del 2006 un nou Estatut d´Autonomia, promogut pel president Maragall. El recurs interposat pel Partit Popular contra l´Estatut és a l´origen de la sentència del 28 de juny del 2010 del Tribunal Constitucional, que va modificar aspectes substancials de l´Estatut i va aportar un nou motiu d´indignació, que es va vehicular en una marxa massiva el 10 de juliol del 2010, seguida posteriorment cada any per noves manifestacions, que han marcat el camí per on s´ha orientat la política catalana des d´aleshores i que duu a un referèndum d´independència. Els terribles atemptats gihadistes del 17 d´agost a Barcelona i Cambrils van tenir una resposta multitudinària a la manifestació del dia 26 d´agost sota el lema «No tinc por», però, a més de reflectir-s´hi el reconeixement als serveis d´emergència, el rebuig del terrorisme i el compromís amb la convivència, s´hi va explicitar d´una manera contundent l´actitud desinhibida d´una societat que va escridassar el rei i les autoritats espanyoles, que no semblen tenir ni la lucidesa ni la sensibilitat que requereix el repte que la història els ha posat al davant. Catalunya s´ha oblidat de la resignació.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema