Germans Sàbat sense festa major
M. Carmen Lloveras Girona
Últims dies d´estiu i amb ells van finalitzant les tradicionals festes majors de pobles. M´entristeix de pensar que aquest any no s´ha celebrat la de Germans Sàbat.
El manteniment de les tradicions, que conserven el seu aspecte positiu de valoració popular, té una important i bàsica consideració. Caure en l´oblit d´alguna d´aquestes tradicions és d´una irresponsabilitat del tot recriminable. Serveixi aquest previ judici raonat per lamentar que Germans Sàbat no ha celebrat enguany la seva Festa Major. Aquesta celebració, de sempre, es commemorava, cada any, en el segon cap de setmana del mes de juny, celebrant el patró del poble, Sant Antoni. És possible que algú hi vulgui trobar una explicació, no convincent, sobre haver deixat de banda aquesta manifestació d´un esdeveniment de lleure social i de plaer públic. La Festa Major era el símbol de la comunicació, de la solidaritat i de l´empatia, que tot «un poble» sentia d´uns amb els altres. Les causes de la pèrdua d´un costum tan arrelat cal buscar-les en desavinences de tot ordre: polítiques, personals i de crítica de gestions. És un mal endèmic, d´abast notable, posar per damunt del bé comú la postura egoista dels qui no poden suportar que uns altres facin allò que ells podrien haver realitzat. La Festa Major, ara, ha esdevingut l´actuació d´un petit grup musical, que han pagat, si no ho tinc mal entès, els comerciants de la plaça, a fi de tapar un forat que ja no és un clot de poca importància. Ara és un pou, on s´enterren opinions contradictòries, diferents, o distants, sense tenir en compte que amb aquesta diferència no poden, de cap manera, enfonsar una tradició que no tenia ni un detractor. Tant de bo que el proper any sigui el del retorn d´una festa de tothom i per a tothom. Germans Sàbat amb tot el seu prestigi social, empresarial, cultural i ciutadà es mereix la recuperació de la seva Festa Major. I tots junts a la plaça del poble!
En Joan Jordà i Sureda
Miquel Mompió i Azemar riudarenes
El president d´honor i soci fundador de l´Espiga Solidària ens ha deixat, feia temps que un ictus el tenia impedit de poder fer qualsevol activitat, i fa uns mesos també va faltar la seva esposa Maria.
En Joan era un home que no feia soroll però feia feina, molt compromès per la gent que passava necessitats alimentàries. El seu esperit generós fruit d´un bressol familiar de fortes arrels cristianes, va encomanar una colla d´amics amb el seu tarannà a fundar ara fa 14 anys l´ONG L´Espiga Solidària, que actua a les comarques gironines, a les comarques d´Osona, Centres Específics a Barcelona, inclús ajudes puntuals a Andalusia.
D´un petit gra de blat va esdevenir una espiga que continua donant gra amb escreix.
Gràcies Joan, adeu amic.
Dalí i el Procés
miquel borrell sabater santa coloma de farners
Al bell mig de l´embolic on ens ha portat la manca de diàleg del president Rajoy, s´ha escolat la bona nova que una senyora no és filla de Salvador Dalí. Només vull citar un fragment de les Confessions Inconfessables (1975) del geni empordanès, que, malgrat el seu flirteig amb el franquisme (més aviat amb el dòlar), ens poden donar ànims i força durant aquestes tres setmanes: «Els catalans sabem que tot pot succeir: La voluntat i la paraula són els reis a Catalunya. No hi ha més felicitat per a un català que convertir la seva debilitat en força i transcendir l´absurd. Cada català és un heroi que defensa el seu honor a somniar amb els ulls oberts.» Somniem, perquè en el somni hi ha la veritat.
