Va bé recórrer als savis del passat per entendre el present. Aporto la veu d'un filòsof que intentà dilucidar la complexa coexistència entre Catalunya i l'Estat espanyol. Així ho va plantejar Ortega y Gasset en el seu discurs, pronunciat el 13 de maig de 1932 a les Corts de Madrid. Una reflexió que té plena vigència per copsar la dificultat històrica i social d'ambdues realitats peninsulars.

Aquestes foren les seves paraules: «Dic, doncs, que el problema català és un problema que no es pot resoldre, que, només, es pot comportar, que és un problema perpetu, que ha estat sempre, fins i tot, abans que existís la unitat peninsular i seguirà sent-hi mentre Espanya subsisteixi; és un problema perpetu, i, en qualitat de tal, repeteixo, només, es pot comportar».

Així, doncs, hem de cohabitar des de la desconfiança, si la convivència es tensa al màxim és quan Catalunya vol separar-se d'Espanya; en el supòsit que els catalans vulguin marxar, però els espanyols no els donin permís, l'aquiescència per fer-ho, la solució històrica ha estat impedir-ho amb les armes i, ara, de moment, s'apliquen les lleis que l'actual Govern de la Generalitat no reconeix perquè considera que no són les seves i les úniques vàlides i legals són les emanades pel Parlament de Catalunya. El conflicte està servit.

Certament la Constitució espanyola referendada fou aprovada amb entusiasme a Catalunya. Ho he recordat perquè quan es va votar la Constitució a Catalunya el missatge electoral més cridaner i popular va ser «Dictadura o Democràcia», perquè l'esquerra catalana (CDC va donar llibertat de vot als seus militants) controlada pel PSUC i PCS plantejaren la república i tots els grans prohoms de les dues formacions, S. Carrillo al cap, van dir que s'aparqués la forma d'estat ja que l'important era aparcar definitivament el franquisme. La república en stand by i bona nit i tapa't. En la Constitució es va aprovar la monarquia i se li atorgaren grans poders sobre l'Exèrcit, garant suprem de la unitat de la pàtria espanyola.

Ara per molts aquesta constitució és una mòmia faraònica que, des de dins l'inexpugnable piràmide de l'Estat espanyol, regeix els destins de tots els ciutadans i alguns se senten encotillats perquè bloqueja la seva ansietat d'emancipació. El Tribunal Constitucional (TC), format per membres triats pels dos grans partits, modela les lleis; freqüentment és criticat perquè les interpreta segons la voluntat dels que els van col·locar en aquesta altra tribuna.

El TC ja s'ha pronunciat en contra de la celebració del referèndum, però de moment tot tira endavant sense por, ara bé si corre sang, puix que les provocacions seran sistemàtiques i cada dia més agressives, això provocarà una exaltació popular contra Catalunya i l'exigència que en Rajoy doni un cop de puny a la taula i declari que aquest any l'l d'octubre sigui feiner o s'esborri del calendari.

El perill que esclati algun petard en algun lloc sensible o si els cops de puny sovintegen, la notícia es convertirà en gran titular a la premsa nacional i internacional i servirà al govern de Madrid per suspendre l'autonomia o impedir la celebració del referèndum amb l'aval legal del TC: aquest tribunal tindrà l'argument presentable internacionalment per anul·lar de forma rotunda el plebiscit.

Un film esplèndid, protagonitzat per Edward G. Robinson, porta per títol Yo soy la ley, també un western d'en Burt Lancaster, En nombre de la ley, destaca també la importància de la llei en qualsevol comunitat. Rajoy és la llei. La llei és tautològicament legal, però és justa la llei? Les lleis en el franquisme, en el nazisme, eren legals i presumptament justes. Les lleis en països democràtics són legals i justes?

Els tribunals internacionals de justícia, òrgans superiors on demanen empara individus o col·lectius, danyats per resolucions que consideren injustes o desproporcionades, a vegades tomben sentències decidides per tribunals de països democràtics. La deessa romana Iustitia personifica la justícia i la seva imatge al·legòrica la trobem en molts tribunals; té els ulls tapats amb una bena, porta en una mà unes balances, a l'altra, una espasa. Aquesta representació és maca, tanmateix la justícia no és cega, mirà molt bé si es jutja en Luis Bárcenas o un lladre gallines, un banquer o un bergant. Sovint, massa sovint, la justícia està mediatitzada pel poder executiu. La política són els ulls de la «cega» justícia.

Vaig escriure el mes de juny d'enguany que el referèndum no es portaria a termini, no per manca de voluntat dels partits secessionistes, sinó perquè l'Estat pilotat pel PP per interès electoral ha deixat madurar el camí del procés per tallar-lo quan li convingués, ara amb el suport del PSOE de Pedro Sánchez, indecís i atemorit, que no s'adona que ha regalat la majoria absoluta al PP.

Què més voldria el govern de la Generalitat i molts catalans que fer les coses bé, un referèndum amb tots els ets i els uts. El referèndum s'hauria de celebrar amb tota la solemnitat democràtica, amb la pompa fastuosa d'una comunitat històrica que vol ser un nou estat amb tots els requisits legítims, no sols els emanats del Parlament de Catalunya, sinó amb la complicitat legal de l'Estat espanyol, però això no passarà. El PP contra Catalunya és molt més votat.