Escrivia no fa gaire Enric Juliana que «els vells trotskistes» se sentirien embargats per la velocitat i acceleració dels esdeveniments polítics del nostre país. Per al·lusions: aquest vell trotskista se sent fart dels esdeveniments del nostre país, accelerats o no, més aviat el segon, ja que tenen la lleugeresa i soltesa del quitrà. Pura obstinació i paràlisi. Moviments tàctics. Jocs de distracció. Esperar i veure qui pateix més mal, si els independentistes o els unitaristes, i demana assistència i consolació i queda per això com derrotat en no se sap què. Francament, no m'interessa.
Hi ha alguna idea, frase o principi que pugui resumir o, millor encara, superar el gegantí embolic de tossuderies que s'acumulen en el contenciós de Catalunya? N'hi una i no és meva. Pertany al periodista José Manuel Ponte: «L'aprofitament polític de la nostra incapacitat per al diàleg és un lleig espectacle». Ho és i no em demanin que assisteixi a animar algun dels púgils. M'avorreixen. Em fan un fart. Tant com aquestes tertúlies monocolors integrades exclusivament per portadors enaltits de l'estelada o per sentinelles insomnes de la unitat nacional. Caca. Com em fan un fart els milicians de complement que no han disparat en la seva vida ni un petard. Com em fartaria el toreig de saló o la infinita capacitat d'aquest Govern per derivar la responsabilitat d'actuar cap a altres instàncies.
S'al·legarà que la majoria d'aquests gestos són, d'una banda i l'altra, per a la galeria. Carregar contra Catalunya dona vots a Espanya (en el que queda de). I culpar Espanya de tot oculta no poques trapelleries i evita el desgast de la xarxa neuronal catalana. El problema és que som una espècie simbòlica i les maniobres militars tendeixen a convertir-se en actes de guerra, de la mateixa manera que qualsevol simulacre pot il·luminar una bona porció de fets. Així doncs, incapacitat per al diàleg. No sempre va ser així. De fet l'únic mèrit que li vaig veure a la Transició és que no ens matàrem. Què tal si acumulem una mica de mèrit?
