Malgrat les prediccions apocalíptiques dels catastrofistes, la Diada va resultar multitudinària, festiva i pacífica. Hi va haver, això sí, una última crida a la insubmissió ciutadana per part d'un dels portaveus de les associacions convocants, però també una crida al diàleg amb el Govern de l'Estat pel president de la Generalitat, que exerceix unes vegades de piròman i altres de bomber.

Com passa sempre en aquest tipus de convocatòries hi va haver l'habitual polèmica sobre el nombre de participants. La guàrdia urbana de Barcelona ho va estimar en un milió de persones, la Delegació del Govern a 350.000, i Societat Civil Catalana, a 225.000. En qualsevol cas, molta gent que es va desplegar pels carrers en forma de creu per simbolitzar no sabem si un fet sacrificial o la nissaga cristiana dels allà reunits.

Des dels minarets radiofònics de Madrid els missatges van ser molt variats. A la SER, que té una àmplia nòmina de locutors catalans ( Àngels Barceló, Carles Francino, Josep Ramoneda, Josep Martí, etc.) va ser perceptible el desig de cohonestar l'escrupolós respecte a la legalitat constitucional amb el respecte als sentiments de la catalanitat més catalana. Uns sentiments, que ja Ortega i Gasset, en la memorable sessió de Les Corts del 13 de maig de 1932 sobre l'Estatut de Catalunya, definia com «nacionalisme particularista». És a dir, «un sentiment de contorns vagues, d'intensitat variable, però de tendència summament clara, que s'apodera d'un poble o col·lectivitat i li fa desitjar ardentment viure a part dels altres pobles i col·lectivitats». En definitiva, un sí però no permanent que en una conjuntura històrica l'impulsa a aïllar-se dels altres i en una altra a conviure amb els més propers. Una destinació que Ortega qualifica de «terrible» i que ens obliga a catalans i espanyols a donar per impossible la solució total del problema que hem de resignar-nos a «comportar» pels segles dels segles. I en aquestes sembla que seguim avui en dia, «comportant» el problema insoluble en un moment d'especial tensió convivencial.

Per això, la jornada va ser pròdiga en opinions, però molt em temo que cada un de sol va tenir temps per a prestar atenció a les seves. De vegades, furibundes. Com les d'aquests tertulians de Madrid (no vaig tenir al meu abast les dels tertulians de Barcelona) que insisteixen a demanar presó per al president de la Generalitat i per la presidenta del Parlament i mà dura contra la dirigencia nacionalista.

A aquests tertulians l'actitud del president del Govern espanyol els sembla tova, timorata i molt perillosa per als interessos nacionals. I li demanen que porti a les seves últimes conseqüències el que en els mitjans ha donat a dir-se «xoc de trens» en comptes de donar una resposta jurídica, graduada i proporcional, al desafiament.

En realitat, és l'única sortida raonable que li queda abans de l'anunciat referèndum il·lícit. Perquè el PP, històricament, ha comès molts errors fomentant un anticatalanisme groller per aconseguir rèdits electorals a la resta del territori. Des d'aquell « Pujol, enano, habla castellano» que després va obligar a Aznar a parlar català en la intimitat, a la recollida de signatures contra l'Estatut i, per fi al recurs d'inconstitucionalitat contra aquest.

Ferir sentiments té un preu.