Han passat quatre anys i mig des que l'economia espanyola va tocar fons, quan començava el 2013 enmig d'una segona recessió i l'atur s'enfilava a cotes del 27%. Des de llavors (i gràcies, en bona part, a factors externs, com les compres de deute per part del Banc Central Europeu o la caiguda del preu del petroli), el producte interior brut (PIB) ha crescut a bon ritme. No obstant això, el malestar i els dubtes sobre la bona marxa econòmica persisteixen en gran part de la població. Per què?

És cert que la desocupació ha anat baixant (fins al 17,2% actual, segons l'Enquesta de Població Activa), però la creació d'ocupació ha tingut un alt component de precarietat (un de cada quatre contractes signats al juliol era d'una setmana de durada) i estacionalitat (han tornat a proliferar en premsa aquelles informacions que ja apareixien als anys 80 i 90, del tipus: «en l'hostaleria abunden les jornades laborals de 12 hores, els sous en B i contractes que no es prolonguen més enllà del estiu»).

En el cas d'aquells treballadors que han pogut capejar sense acomiadaments el període 2008-2013, a més, es registra un augment escàs o una pèrdua de poder adquisitiu, si comparen el seu salari actual amb l'existent fa 10 anys.

La novetat que arriba ara és que ens trobem en plena desacceleració. Segons dades oficials i de diversos serveis d'estudis, el millor any d'aquesta recuperació ja ha passat: va ser el 2015, amb un creixement del 3,4%; seguit del notable 3,3% de 2016, mentre que per a aquest exercici s'apunta un 3,1% i, per al proper, per sota d'aquesta xifra. Tot això, en un context en què no s'han fet grans reformes (des de la laboral de 2012) i amb la crisi política a Catalunya en la seva màxima efervescència. Anàvem bé, però ja comencen els primers sots.