En un manifest conjunt de CCOO i UGT de Catalunya s´afirma «la voluntat de continuar lluitant per fer avançar els drets nacionals i socials del nostre país». Tot seguit reclamen la celebració del referèndum com un exercici de democràcia i que s´hauria de poder celebrar «en condicions de plena normalitat». En els darrers pronunciaments, criden a participar «massivament en el referèndum d´autodeterminació de l´1 d´octubre».

Aquest suport a un convocatòria il·legal constata la deriva ideològica d´una burocràcia sindical al servei del projecte antisocial i insolidari dels dirigents independentistes que representen una amalgama d´interessos d´aquells que volen mantenir els seus privilegis i que utilitzen les institucions per al seu propi benefici.

De fet, els dirigents sindicals s´arrengleren amb una classe benestant que ha governat Catalunya molts anys, amb el neoliberalisme per bandera, i que ha retallat drets laborals i socials a tort i a dret.

Amb aquests premisses, per què s´han posicionat les cúpules sindicals a favor del dret a l´autodeterminació de Catalunya, que ha provocat la sortida de molts afiliats i l´aparició de manifestos a favor de no anar a votar? Per què s´assumeixen aquests «drets nacionals» per part de les organitzacions sindicals?

En primer lloc, perquè han perdut la identitat. En el cas d´UGT de Catalunya, ha oblidat que és «un sindicat de classe, d´orientació socialista, plural, autònom ..., que utilitza la concertació social des del principi de la lluita de classes». I el mateix passa amb CCOO, que en els seus estatuts, declara el caràcter de classe i presumeix del seu internacionalisme.

Al llarg de la història, però, han pactat amb la patronal a l´esquena dels treballadors, han arraconat la solidaritat obrera i han abraçat els «drets nacionals» en detriment de l´internacionalisme.

En segon lloc, una pila de dirigents sindicals fa anys que viuen amb l´esquena dreta. Els afiliats abandonen els sindicats en comprovar que aquesta burocràcia sindical, formada en la seva majoria per persones rutinàries i arribistes, està més pendent de no perdre la poltrona que de defensar els seus drets laborals i socials.

En tercer lloc, els sindicats són l´obscur objecte del desig dels partits polítics que els utilitzen com a corretja de transmissió. A UGT, són el PSC i ERC. A CCOO, era el PSUC i després ICV i EUiA. Durant anys s´han repartit els càrrecs a cor què vols, cor què desitges.

Per tot plegat, enfront de la postura de les direccions de CCOO i UGT, favorables a participar en una caricatura de referèndum per a la independència unilateral i sense garanties, s´ha de fer costat als afiliats que han anunciat que no aniran a votar.