El problema en què ens ha ficat la mala política (tant regional com nacional) consisteix a saber com es poden gestionar els sentiments de les masses. I sobretot com poden pastorejar-los, perquè no es desmandin, les forces encarregades de mantenir-les dins de la cleda. Tasca difícil perquè si hem de seguir la classificació que Elias Canetti ens explica en el seu llibre Masa y poder, hi ha dues classes de massa, l'«oberta» i la «tancada». La primera d'elles es comporta de manera tan enigmàtica com espontània, ja que sol aparèixer en escena on abans no hi havia res, i també desaparèixer, o desintegrar-se, amb la mateixa rapidesa. La segona, en canvi, coneix els seus límits, procura no desbordar-los i aspira a guanyar estabilitat mitjançant la repetició de les successives crides a reunir-se. En el cas que ens ocupa (moviments del sobiranisme català), estaríem inicialment davant d'una «massa tancada», ja que les successives «diades» van ser concentracions multitudinàries, pacífiques i festives. Però ha començat perillosament a lliscar cap a les característiques d'una «massa oberta», en demanar el Govern autonòmic català que la gent surti al carrer per defensar-lo de les traves burocràtiques i legals que li oposa el govern de l'Estat per a la celebració d'un referèndum suspès pel Tribunal Constitucional. Una oposició que té la seva causa en la prèvia aprovació pel Parlament autonòmic d'una llei que, sorprenentment, es posa per sobre de qualsevol altra que la contradigui i obre el camí a una declaració d'independència.

La situació és d'una gravetat extrema, perquè en un primer moment del conflicte competencial les figures de delicte aplicables eren les relativament benignes de prevaricació o desobediència, però ara estem fregant perillosament les de rebel·lió i sedició, que ja són paraules majors. I més encara quan alguns dirigents polítics pretenen involucrar en el desafiament la gent comuna, demanant-li que surti al carrer per donar-los suport.

Els dies que falten per a l'1 d'octubre, data en què estava convocat el que ja es dona per fallit referèndum, haurien de servir per alleujar la pressió que irresponsablement s'ha generat, però el to de les declaracions dels líders implicats en la controvèrsia no permet augurar-ho. S'ha sentit dir que estem davant un estat d'excepció derivat d'un cop d'estat, que s'ha acabat la democràcia a Espanya i fins i tot que a Catalunya hi ha presos polítics.

Però el més curiós de tot és que els dirigents enfrontats utilitzen el mateix argument per justificar-se en assegurar que ells i només ells estan dins de la legalitat i defensen la democràcia, el que ens portaria a concloure que hi ha dues legalitats i dues democràcies diferents convivint dins del mateix territori. El que fa inevitable que resolguem aquesta contradicció a topades, com fan els moltons que es disputen la supremacia del ramat. L'obstinació, ja se sap, és un dels vicis ibèrics més característics. A El Quixot ens explica Cervantes «l'aventura del bram», quan dos alcaldes que buscaven un ruc perdut en el camp es van posar a bramar perquè responent aquest a la crida poguessin per fi localitzar-lo. La història va transcendir i va acabar en batalla campal en donar-se per ofesos els habitants d'un poble per part dels altres que se'n burlaven.