EL BARÇA A VISTA ALEGRE I A MONTILIVI

En aquesta avinentesa voldria recordar un altre episodi del futbol gironí del qual quedem ben pocs testimonis. En els primers anys trenta del segle passat, l'equip de Girona ascendia a la primera categoria del Campionat de Catalunya. Abans que comencés la temporada de la Lliga espanyola, en la qual el Girona hi figuraria en la segona divisió, es disputava el Campionat de Catalunya. El Girona havia aconseguit l'ascens de categoria en un partit ple d'emoció, jugat al camp de Vista Alegre contra el Sants. Per als dos contendents aquell partit era decisiu. El Sants s'hi jugava la permanència, mentre que el Girona buscava l'ascens. La victòria dels nois del Girona va ser celebrada com es mereixia. Comparant amb la celebració d'enguany hi trobem la mateixa diferència que hi ha entre aquella ciutat de trenta mil habitants i la dels cent mil d'avui. Amb un nivell de vida i un desenvolupament també sensiblement diferents.

Talment com ha passat ara, s'hagueren de fer obres en el camp i s'hagué de reforçar el conjunt amb la incorporació de nous elements i reforços. Fou també el moment en què la figura de l'entrenador adquiria el relleu que posteriorment ha tingut. Abans d'aquell transcendental ascens, l'estadi de Vista Alegre era molt modest i oferia ben poques comoditats als espectadors, i una mínima seguretat per als jugadors. El camp de joc era de terra, sense la gespa que esdevingué obligatòria. Quan es féu la reforma i es plantà la gespa, molts aficionats anaven a observar la novetat i veure com anava canviant l'aspecte del camp. Uns cucs amenaçaren la integritat del verd element. La solució fou posar-hi uns ànecs que fessin desaparèixer aquells inoportuns animalots.

Fins aquell moment l'estadi només disposava d'una porta d'accés pel públic. Situada en el carrer de Vista Alegre. S'obrí una nova porta des del carrer de Pascual i Prats. Aquest nou accés seria per als no socis, mentre que els socis seguirien usant la primitiva. La majoria dels aficionats havia de contemplar el partit a peu dret. Només hi havia un banc de llistons i sense respatller situat ran la tanca que separava el camp de joc de l'espai destinat al públic. Per seure s'havia de pagar un suplement. Solien usar-lo les senyores, que eren una minoria les que assistien als partits. La distància entre els espectadors i els jugadors era molt escassa. Gairebé es podia tocar, allargant el braç, el jugador que llançava un córner o una fora de banda. En el lateral de llevant hi havia unes llotges destinades a autoritats, directius i als qui podien pagar més. Els seients de les llotges eren senzilles cadires de balca, com les d'una cuina d'una casa de menestrals. La banqueta on s'asseien els suplents i també l'entrenador era un senzill banc. Al pujar l'equip de categoria es construí una tribuna, que s'aixecava darrere les llotges, deixant entremig un pas, que era per on els jugadors accedien al camp de joc. En el terraplè on se situava el públic que diríem de general, s'hi disposaren unes grades que proporcionaven una certa i mínima comoditat.

Els primers contractes de jugadors forasters serviren per reforçar l'equip, que fins aquell moment només estava integrat per nois de casa. Un porter, un defensa i un migcampista. Aquest darrer vingut de Santander. No sé quin devia ser el preu dels nous fitxatges, però el fet que el jugador vingut de Santander s'allotgés a ca la Quima, una modesta fonda, sembla que demostra que no es devia tractar de cap quantitat milionària. L'entrenador, també vingut de fora, imposà una disciplina que fins aquell moment només era la que cadascú s'autoimposava. Es practicaren els estatges i concentracions prèvies al partit, i el control de la dieta alimentària dels jugadors. El primer estatge es va situar en el santuari de Santa Afra. Un antic jugador que havia estat titular del Girona, els anys vint, m'explicava que el matí del diumenge anava d'excursió als Àngels, i la tarda participava en el partit. Això, en la nova situació, seria inadmissible.

Al jugar en la categoria superior visitarien el camp de Vista Alegre els més importants equips de Catalunya. I en les competicions de Lliga de segona divisió alguns dels equips que ara són de primera i que en aquesta condició vindran a Montilivi. Els equips catalans de Primera Categoria eren el Barcelona, l'Espanyol, el Sabadell, el Júpiter, l'Europa, el Badalona, aquest amb la particularitat que aleshores cridava l'atenció de tenir un jugador negre, l'extrem esquerra Betancour. Ara aquest detall no té cap importància; és una cosa ben natural. El Barcelona i l'Espanyol destacaven en aquell campionat; però no de la manera que ho fan ara. El diumenge dintre les Fires de l'any 1935 jugà a Girona el Sabadell. El partit tingué un gran ressò. Es comentava que hi havien assistit vuit mil espectadors. Em sembla que la xifra era una mica exagerada; però el sistema de control no era fiable com ho és ara. El que sí puc recordar és que a la sortida el carrer del Carme anava ple a vessar. Tant la vorera com la calçada. De tal manera que els pocs cotxes que aleshores circulaven tenien treballs per passar. Eren temps en què no resultava fàcil veure al natural els grans equips. Actualment tothom pot veure els primers equips per la televisió. I són molts els gironins, seguidors del Barcelona, que van alguna vegada al Camp Nou i fins i tot a determinats desplaçaments de l'equip. Aleshores anar a Barcelona a veure un partit de futbol ho podien fer alguns; però no pas la majoria. Tot el més que era factible per la major part dels aficionats era veure les fotografies que es publicaven en la premsa esportiva, que no eren pas en color. Tot i els anys que han passat des d'aquells d'abans de la guerra, encara recordo la impressió que em causà la primera vegada que vaig veure els jugadors del Barcelona sortint al camp de vista Alegre, vestint la samarreta blaugrana. Aquells colors que ja sabia que existien; però que no havia vist mai, ni al natural ni tan sols en fotografia.