esprés d'una setmana per emmarcar (per emmarcar, en qualsevol sentit), estic exhaust. He passat força hores al cel batent de Barcelona. Davant la Conselleria d'Hisenda, davant la Conselleria d'Exteriors, a la seu de les CUP, als jutjats de l'Arc de Triomf i de nit, carrers amunt i carrers avall, armat amb una escombra, un cubell, cartelleria i cola. Tinc la sensació d'haver-me desenteranyinat.

Vaig arribar a la capital de Catalunya ara farà més de vint anys, sense saber que m'hi quedaria a viure. Durant un temps vaig simpatitzar amb l'esquerra extraparlamentària, als barris de la Vila de Gràcia i de Sants. Simpatitzar vol dir contribuir sense militar. Em vaig fer un tip d'encartellar, d'anar a concentracions i assemblees. I recordo que una de les coses que més curiositat em produïen eren els lemes i les consignes que cridàvem, i el llenguatge que fèiem servir. A mi, que les multituds ja m'esveren, esgargamellar-me en públic sempre m'ha ruboritzat. En primera instància, perquè desentono, tot i que això m'equipari amb la majoria de conciutadans i tingui una importància relativa. I, en segona instància, perquè em costa fer el pas de la raó a l'emoció. La raó recomana més raó, i l'emoció també.

Freqüentava casals populars, bars del rotllo i cases ocupades. Pots arrenglerats per contribuir a la causa dels presos polítics, banderes, propaganda subversiva i moltes, moltes amistats de conjuntura. L'esquerra extraparlamentària (ara incloc des dels llibertaris fins als estalinistes, des dels contraris a les fronteres fins als independentistes més animals) era i és una fàbrica de gent extraordinària. Gent que, aleshores, conformava una minoria activa, solidària, i una mica esventada.

Aquesta setmana he estat més al carrer que no pas a casa. I enllà que les gernacions incloguin totes les edats, i tots els estatus socials (baixin i ho podran comprovar), el que m'ha cridat l'atenció, una vegada més, és l'estoc de lemes i consignes, d'actituds i reaccions. Tot d'una (un tot d'una que ja ve de lluny), els polítics de la dreta, la gent d'ordre, a primer cop d'ull els benestants i els de les classes més populars, ganduls i voluntariosos cridàvem el mateix. Haig de reconèixer que un punt esparverat, el llenguatge que d'alguna manera blindava l'autenticitat de l'esquerra extraparlamentària (allò que els inframentals en deien «basquitis»), ara legitima un puny de gent molt diversa. Crits a favor dels presos, caixes de resistència, enfrontaments aspres contra la policia, de cop i volta he vist que la sopa bullia o ha bullit a moltes cuines.

Tot plegat per dir-los, estimats lectors, que sense saber com, pam, em vaig descobrir cantant Els Segadors. I per a major glòria de la meva estirp, també em vaig descobrir no recordant-ne la lletra. Enllà d'això, que segur que els patriotards em sabran perdonar, una pregunta m'ha assaltat, amb força, després d'una setmana tan singular. En definitiva, com és que tota la gent amb qui m'he trobat, amb qui hem estat tantes hores a peu dret, cridant i brandant papers, com és, repeteixo, que ara fa vint anys no ens coneguéssim?