L anomenat procés sobiranista de Catalu­nya ha entrat en una fase manicomiable. El president de la Generalitat, que és la màxima representació de l´Estat a la comunitat autònoma, conspira obertament contra l´Estat del qual pretén separar-se. La presidenta del Parlament arenga les masses amb un megàfon per animar-les a desbordar les institucions, com si ella fos una d´aquelles heroïnes de les «revolucions taronja» que tant van contribuir a la caiguda del comunisme a l´Est d´Europa. Els cossos i forces de seguretat de l´Estat que, segons sembla, no disposen a Catalunya de prou aquarteraments per allotjar-se, arriben al port de Barcelona en diversos creuers turístics per obligar la policia autonòmica que desplegui més zel en la defensa de la legalitat encara vigent. El diari espanyol de més difusió denuncia a primera pàgina una suposada ingerència dels serveis secrets de Rússia en la difusió de notícies falses sobre un procés independentista que, insinuen, podria derivar en una nova guerra civil. El rectorat de la Universitat està ocupat, el carrer a la vora del motí, les proclames en un sentit i en un altre se succeeixen, les famílies discuteixen entre elles a l´hora de prendre la sopa, i fins els equips de futbol, ??inclòs el que és més que un club, es manifesten partidaris del «dret a decidir», que és una cosa així com el dret que els àrbitres ens xiulin sempre els penals a favor i mai en contra.

En ple embolic, el president del Govern espanyol i la seva mi­nistra de Defensa marxen a Washington per pidolar una declaració de suport a la integritat territorial d´un país que acull una bases militars del major in­te­rès estratègic per als Estats Units.

Saber en què acabarà tot això és difícil però el que és segur, com diu el prestigiós historiador català Josep Fontana, és que no hi haurà secessió donada la desproporció de forces entre l´Estat i la comunitat autònoma que aspira a convertir-se en Estat. Creu, en canvi, l´autor de Por el bien del imperio, que el PP «està agitant l´opinió pública espa­nyo­la dient-los que la celebració d´una consulta implica després la secessió de Catalunya quan sap que aquesta secessió és imposible. El Govern de Madrid no renunciarà pacíficament a un ter­ritori que li proporciona el 20% del PIB». Una opinió que, però, no li impedeix apreciar els errors comesos des del bàndol sobiranista amb els mateixos objectius.

En el fons -com diu un assidu a la tertúlia del cafè- el duel es planteja entre un govern de dretes a l´Estat i un altre del mateix signe polític en la comunitat autònoma. Dos partits, el PP i l´antiga Convergència, que s´han entès perfectament en l´aplicació de mesures econòmiques i socials d´aquesta orientació ideològica i que segurament ho tornin a fer en el futur per poc que baixi el suflé sobiranista i es recobri paulatinament la calma. I el millor símptoma que aquest acord serà possible és la irrupció en la polèmica dels bisbes catalans demanant-li a Rajoy que «respecti les legítimes aspiracions del poble català i de la seva singularitat nacional». L´Església i el nacionalisme sempre s´han entès bé.