Els defensors del referèndum de diumenge han sumat a la seva causa un aliat molt poderós per fer créixer la seva base: el fanatisme dels altres. Els fanatisme és agror i té molt mala premsa en el món de les democràcies occidentals i l'Espanya del PP està mostrant greus símptomes de fanatisme. El comiat de «les tropes» policials a les casernes i comissaries amb crits de « a por ellos», el fiscal general passejant-se per les ràdios amenaçant de detenir un president i titllant els catalans d'abduïts, alcaldes cridats a declarar amb arguments jurídicament sospitosos, un coordinador policial germà d'un antic president del Tribunal Constitucional o la clausura de pàgines web, són elements d'una duresa poc digerible. Elements que mostren un govern fanatitzat i incapaç d'oferir res a aquells que volen votar per decidir si volen o no continuar formant part d'un estat. Les separacions no agraden a una Europa poc amiga dels sobresalts i de les particions, però tampoc li agrada això que està veient i succeint a Espanya.
Aquests dies l'exterior mira els fets de Catalunya i ningú ha defensat en públic l'acció repressiva de l'executiu de Rajoy. Però això no s'ha de confondre, com creuen alguns, amb el fet que la causa independentista estigui guanyant la batalla a l'estranger perquè l'estranger al final no deixa de ser una suma d'estats que, sempre es mouran en la línia de protegir-se entre ells, com deixava molt clar dimecres l'exprimer ministre francès, Manuel Valls, fent una defensa aferrissada dels estats nació. Els francesos mai podran entendre l'Europa de les nacionalitats. Els ho impedeix l'ADN jacobí.
És possible que el Govern català hagi guanyat el relat actual de l'opinió pública a l'estranger. Però l'independentisme, de l'exterior com a molt pot esperar crides al diàleg. Mai una alineació per fragmentar un estat. L'independentisme si vol guanyar, només ha de comptar amb la seva pròpia força i voluntat.
