Jo no sé, ni suposo que ningú, què haurà passat des del dia que vaig escriure aquesta columna fins avui que surt publicada (feta el dilluns per avui dijous), però sí sé on es troba l´origen de tot plegat. Va ser la darrera setmana de gener del 2006, quan un tal Mariano Rajoy presentava a Cadis l´inici de la campanya per a la recollida de signatures contra l´Estatut de Catalunya. Aquella metxa va encendre el foc que avui, molt probablement, acabarà cremant el mateix president del Govern espa­nyol. Després s´hi van afegir altres incendiaris, els 4 milions de firmes presentades per la campanya del PP, el ribot d´Alfonso Guerra, les promeses buides de Zapatero, un Tribunal Constitucional hiperactiu quan es tracta de dirimir qüestions referents a Catalunya i una allau de desacords que han fet possible que, diumenge, ja no fossin dos milions els catalans que clamaven adeu Espanya, sinó que ara ja sumem tres milions i, a aquest pas, el nombre d´adhesions s´incrementarà fins que només quedi Arrimadas, Albiol i Iceta a l´altra banda (a tall d´exemple, només cal veure la quantitat de socialistes decebuts que diumenge defensaven la democràcia i el referèndum al carrer, davant dels col·legis electorals)

Catalunya no ha arribat a aquesta situació perquè sí, hi ha arribat perquè el balanç sempre és negatiu per al nostre país i en qualsevol circumstància. Però també, perquè segueixen sense entendre què està passant, que essencialment el que tenen al davant no és un noi d´Amer amb idees esbiaixades, sinó tot un poble cabrejat al qual ningú, per molt que ho diguin, mou com una titella. És, ara sí, una qüestió de pell, de sentiment i de percepcions. I això, senyor Rajoy, no ho atura ni l´article 155 ni el seu lamentable i demagògic delegat a Catalunya, ni els seus tribunals.

Podia haver-hi moltes sortides per davant, però ara és la gent i el carrer qui veritablement decidirà el futur d´aquest país. I la gent, no sé si ho saben vostès prou bé, és avui el veritable poder.