Durant el dia del Referèndum, el poble de Catalunya ha patit la violència d´Estat, que ha traspassat tots els límits d´una democràcia europea del s. XXI. La Policia i la Guàrdia Civil han actuat d´una manera sanguinària i desproporcionada, destrossant i robant urnes, esbotzant edificis, trencant vidres, destruint material escolar públic. I no solament ho hem vist a través de les imatges de les xarxes socials i de la TV, sinó per nosaltres mateixos. Vèiem com s´acarnissaven especialment contra les dones i els vells. Les vexaven, les arrossegaven per terra i per les escales, els esclafaven els dits... Igualment s´abraonaven especialment contra els vells i els joves, els ferien, els obrien el cap amb una porra i utilitzaven una violència inusitada contra tothom amb pràctiques lesives que a Catalunya estan prohibides, com l´ús de pilotes de goma -varen ferir en un ull una persona- i l´ús de porres per sobre de la cintura: vèiem com, amb sadisme i ràbia de l´«A por ellos» colpejaven el cap i les parts més sensibles. Mentrestant, els unionistes ho aplaudien, i els progres signants de manifestos contra Catalunya no han dit ni piu.
El culpable d´aquesta violència desproporcionada és el govern de Rajoy, amb la connivència del PSOE i Ciutadans i dels jutges i fiscals, que han permès l´agressió a milers de catalans que exercien un dret fonamental: votar. Les respostes de Rajoy, i els líders socialistes i de Ciutadans ens va produir una profunda basarda democràtica i repugnància intel·lectual, que, amb les seves mentides atribuïen aquesta violència a Puigdemont. A partir d´aquesta actuació macabra i sagnant, les relacions amb l´Estat -i no amb els espanyols, que és una altra cosa-, tenen un abans i un després. Socialistes, no oblidarem la vostra traïció, les vostres mentides i el fet que també vosaltres ens tracteu com una colònia -i no solament d´Espanya, sinó també d´Andalusia-. Ara, més que mai, cal declarar la independència, per dignitat i perquè perilla la integritat física de tots plegats: ja sabem del que és capaç Espanya.
El més greu és que els mitjans de Madrid i alguns d´aquí es posin al costat dels botxins. En aquest diari, un cronista que se les dona de graciós i de martell de catalanistes, i que no dubta a utilitzar la mentida en les seves cròniques, encara va més enllà i, de forma tan falsa com repugnant, dona la culpa del que va passar a l´Òmnium i a l´ANC, i i té la indecència de ridiculitzar el nostre president; ni a La Razón ho farien millor. Al mateix diari, un altre cronista de la corda socialista repeteix la cançó enfadosa -que a més no és certa- del «referèndum il·legal» i, de forma també indecent dona la culpa de tot a les autoritats catalanes. Com poden manipular tant? És clar, com que ells estan al costat d´Espanya, arrepapats còmodament al seu sofà, no han viscut els afanys de la gent, els seus sacrificis, que no necessiten de consignes de ningú per actuar.
Durant el dia previ al referèndum i durant aquest, s´han viscut dues jornades memorables de solidaritat entre joves i vells, que, sense perdre mai el somriure, portaven menjar als concentrats als col·legis, cuinaven arrossos i botifarres, teixint complicitats d´escala, de barri i de poble. El meu, Porqueres, gràcies al procés, ha aconseguit que fos un poble i no un conjunt de cases, i a les mobilitzacions hi vèiem tothom. Els joves, la viuda, el carnisser, la botiguera, el pagès, l´esportista, el ferrer, la mestressa de casa, el mestre o la mestra, el pastisser, el migrant andalús de fa anys, el jubilat... Gent solidària i coratjosa que es jugava el físic per poder votar. Això és la «burgesia» de què parlen els fatxa-progres com la Lídia Falcón? Tots aplegats per una mateixa il·lusió: aconseguir la llibertat, aconseguir una República Catalana que ens protegeixi de la brutalitat espanyola. I no són paraules buides: l´Estat espanyol que, com a mínim, ha causat un miler de ferits i tres detinguts. Davant la seva violència, els col·legis electorals han estat espais de dignitat i lluita compartida per la democràcia. Mai ho oblidarem. Sí, hem fet el referèndum, amb urnes, paperetes, meses i recompte. Se sent el clam unànime: «Hem votat!».
