És difícil escriure articles d´opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l´acte com un missatge en la sorra d´una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d´aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol.

Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s´espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l´hort o la sortida del cap de setmana.

Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d´un eix imaginari que plantem entre els nostres peus, però també, per aquest motiu, ens ho agafem tot a la valenta. El missatge del Rei sembla dirigit directament per a ofendre´ns individualment, el cop de porra del policia que ens vol obrir el cap ens l´agafem com una agressió personal i els insults dels feixistes -i d´altres espècimens portadors de la bandera espanyola- ens couen com si anessin dirigits directament contra la nostra mare.

Ens diuen que hem de començar a posar seny, que hem d´aprendre a dialogar i a parlar i, sobretot, que hem de saber abaixar el cap quan les pilotes de goma volen baixes. És el que passa amb la història quan pren embranzida, nosaltres hem de procurar no perdre peu, hem de saber mesurar les distàncies encara que sigui amb un comptafils, però el que no hem d´oblidar mai és que l´equidistància a vegades només és una forma de bel·ligerància.