Fa mig any, i amb motiu del trentè aniversari de la seva mort, tenia ganes d´escriure un article sobre un dels personatges atípics que han manat les forces de policia autonòmica catalana: Frederic Escofet. Havia pensat dedicar-li un article tot pensant amb la gent jove que potser ni tan sols han sentit parlar sobre ell. I, finalment, ara ho he fet, induït per l´actualitat que afecta un altre cap de la policia autonòmica de Catalunya, el major Josep Lluís Trapero. Fa uns dies, uns coneguts em van dir que havia escrit o estava a punt d´acabar d´escriure un llibre -novel·la negra policíaca, creuen els meus informants- tot i que finalment no és ell l´autor del llibre sinó l´encarregat de fer la presentació, acte al qual espero poder assistir... perquè confio i desitjo que l´acte es pugui desenvolupar perquè -el més important- hi pugui assistir ell.
Trapero, en el centre de crítiques i atacs barroers, em sembla un home d´honor, al servei dels ciutadans. Era un desconegut per a la majoria de nosaltres fins als dies de la seva bona participació, i dels mossos d´esquadra, en les actuacions i explicacions sobre el terrible atemptat esdevingut a Barcelona i a Cambrils. Fins aquell dia, la meva imatge sobre la policia autonòmica del nostre país no era gens bona, havent presenciat la seva actuació els dies del moviment social del 15-M. Però aquest home ha fet que la percepció de molta gent millorés molt.
El major Trapero, com deia, m´ha fet recuperar el meu propòsit d´escriure sobre el comandant, esdevingut tinent coronel a l´exili, Frederic Escofet i Alsina. Un militar i cap del Mossos d´Esquadra que va morir a Barcelona el 27 de març de 1987 havent retornat del seu exili a Brussel·les pocs anys abans. Va nàixer a Barcelona el 12 de juliol de 1898, de pares d´arrels gironines: de Cadaqués, vila que el té considerat i nomenat fill adoptiu. Desconec si hi ha altres municipis en els quals li dedicaren carrers o monuments, però suposo que en el futur la seva figura els rebrà.
De jove va voler ser militar de carrera, una opció vocacional no gaire freqüent en aquest país nostre, en el qual hi ha gent que se sorprèn que el president Francesc Macià també ho fos. Eren altres temps. En el seu dia vaig llegir -i subratllar, com acostumo a fer amb la majoria dels llibres- les més de 800 pàgines dels dos volums del llibre de Frederic Escofet. Una obra que porta mig títol comú i mig específic en cadascun dels volums. El primer: Al servei de Catalunya i de la República. La desfeta 6 d´octubre 1934, i el segon, Al servei de Catalunya i de la República. La Victòria 19 de juliol 1936. Publicat el 1973 per les Edicions Catalanes de París, el vaig comprar el 1977, quan ja es podia demanar aquí, i l´estiu d´aquell any va ser company de viatges i de vacances.
Amb uns continguts sobre els quals no tinc prou seguretat sobre quins paràgrafs triar per reproduir, crec que la seva lectura -i relectura en el meu cas- és d´allò més que aconsellable. Només copio aquí algunes paraules de qui en aquells moments era president de la Generalitat a l´exili, Josep Tarradellas, extretes del prefaci del segon volum. Començava dient: «Com és de ferma l´esperança en el futur victoriós de Catalunya! Aquesta és la constatació que m´ha produït la lectura del llibre de Frederic Escofet». I afegia: «Un país com el nostre (...) és evident que no podia ni pot desaparèixer». I acabava escrivint: «La seva honestedat i coratge en fer-nos conèixer la veritat d´uns fets d´abans i després de la sublevació militar són d´agrair-li i encara més en aquests moments -el prefaci és de l´agost de 1973- d´esborrojat confusionisme en la nostra vida nacional, en els quals hi ha qui, presentant-se com a defensors de la nostra llengua i cultura, el que realment fan és afeblir la nostra força política per tal que a la caiguda de l´actual dictadura sigui possible implantar a Catalunya un règim neofranquista».
Frederic Escofet va pertànyer a les forces Regulars Indígenes al Marroc, on va ser ferit tres vegades. A principis dels anys 30 va ingressar voluntàriament al Cos de Mossos d´Esquadra, i el 14 d´abril del 1931 va prendre el comandament del Cos i va estar al costat del president Macià com a ajudant i capità-caporal. Amb el president Companys va haver de fer-se càrrec de la Comissaria General d´Ordre Públic per deserció del titular, i va defensar el Palau de la Generalitat, per la qual cosa va ser fet presoner, portat a Montjuïc i condemnat a pena de mort en un consell de guerra sumaríssim, pena de mort que li va ser commutada per cadena perpètua per intervenció personal del president de la República Espanyola del moment, Alcalá Zamora.
Després de lluitar al front d´Aragó, va prendre el comandament de les Esquadres de Catalunya, denominació nova dels Mossos. Ajudant del president Companys, va haver de refugiar-se amb ell a França el 4 de febrer de 1939, passar pel camp de refugiats d´Argelers i finalment anar exiliat a Bèlgica, exili durant el qual el govern republicà li va concedir el grau de tinent coronel i Martínez Barrio el va nomenar ministre, des del 1960 al 1962.
