Hem passat els 15 dies més emocionants de la vida de la Catalunya moderna. Milions de persones hem viscut fets insòlits, immersos en un moviment social quasi inversemblantment potent, ple de solidaritat, il·lusió, convergència d´objectius i molta èpica. Més d´un ha esborrat del mòbil aplicacions com Twitter i Facebook per disminuir l´estrès que patia. Jo mateix reconec haver dormit més intranquil, tot i que, per la meva experiència, suporto bé la pressió en moments complicats. És més, m´he trobat com en els millors temps dels anys 70, lluitant per objectius transcendentals, per canviar la història i per fer un futur millor. Això em dona trempera, m´ajuda a superar.
Diumenge davant les escoles de Llanars ens vam presentar unes 290 persones, tots els votants, des de les cinc del matí fins a les vuit del vespre. Vam esmorzar, vam dinar i hi vam berenar tots plegats mentre votàvem i preservàvem l´urna. Van venir els Mossos a recollir-la dues vegades, vam patir l´angoixa de pensar que vindria la Guàrdia Civil, vam fer plans de contingència amb la construcció d´una urna de mentida i vam resoldre l´embolic digital enmig de la batalla entre els que tallaven l´accés a l´aplicació del cens universal i els que proposaven noves vies d´arribar-hi. Pels mòbils arribaven les notícies i els vídeos de les càrregues policials d´alguns col·legis. Finalment es va fer possible: hi va haver les urnes, les paperetes, el cens i 2.200.000 persones van votar, deixant en ridícul el govern de la Moncloa que havia anat repetint a tots els vents que no es votaria. Aquí és on va començar l´èpica, la lluita de la gent i la imaginació dels organitzadors per fer quedar en ridícul el Govern espanyol.
Les imatges del dia i el relat del que havia passat, juntament amb el que explicava com havien arribat les urnes van fer encara més impressionant tot el que havíem viscut. Les manifestacions de dimarts, les més grans de la història de Catalunya, van ser la confirmació d´això: la gent està sent el motor del moviment, deixant clar als que lideren el procés i als que el frenen, que és una energia molt gran, impossible d´apagar en poc temps.
La fugida d´empreses dels darrers dies només obeeix al fet que el món econòmic no s´havia pensat mai que s´arribaria fins aquí sense voler negociar res, car havien cregut les afirmacions de Mariano Rajoy que no hi hauria referèndum. La magnitud de la mobilització els ha fet veure que les coses poden ser molt pitjor des del punt de vista econòmic: l´euro va caure d´1,20 a 1,169 i l´Ibex va caure un 10%, liderant la baixada els bancs catalans. Aquests han hagut de moure fitxa canviant de domicili social per sufocar la pèrdua de valor i els han seguit altres empreses empeses per un moviment de provocar por a la ciutadania.
Si hi ha por, se suporta. En el món econòmic sabem que la nostra fortalesa és la competitivitat de les empreses i, encara que Freixenet marxi a Madrid, les vinyes, els cellers i el personal especialitzat està aquí, i el mateix raonament val per a les altres empreses. Una Catalunya independent seria terriblement competitiva, argument que en aquest moment ens va en contra per la posició d´alguns països, com França.
Però anem al gra, que és el que voleu llegir avui. Hi ha possibilitats d´entesa? Anirem directes a la independència? PP i Cs volen controlar la Generalitat per fer eleccions. Pensen guanyar-les? No, oi? Per què ho diuen? Perquè pensen il·legalitzar els partits independentistes evitant que es presentin a les eleccions. Bravo! I es creuen que això és possible?
Per tant, si Carles Puigdemont planteja eleccions d´aquí a un mes, poden ser les eleccions plebiscitàries que obliguin a negociar la sortida de Catalunya d´Espanya. La declaració d´independència també és una solució, però pot portar a un augment de la tensió interna a Catalunya, a l´arribada de brigades violentes i a l´amenaça de l´Exèrcit. Caldrà molta delicadesa per escollir la solució final.
La força de Catalunya és l´enorme mobilització social, la transversalitat del moviment, la complicitat i la solidaritat de tots, la capacitat d´organització arreu del territori, la imaginació i el coneixement de molta gent, la disciplina de tots mentre esperen, convençuts, que hi haurà una solució. Això té una energia que frena moltes de les solucions que vinguin de Madrid. La possibilitat d´aturar l´economia ara apareix també a la balança i això crea pressió que ve d´Europa i d´altres àmbits econòmics cap a Madrid i cap a Barcelona.
Per tant, no hi ha més vies que, o bé ens envaeix l´Exèrcit, tal i com va fer el 6 octubre de 1934, o bé es troba un camí negociat que pot ser la solució d´una Catalunya lligada a Espanya de forma federada, o bé una separació total, depenent de l´actitud de Madrid. L´element més important en aquest camí és la mobilització popular i aquesta ha quedat plenament determinada i diàfana.
Els dies que vindran la setmana vinent seran determinants en com es deslloriga el nus, però ens cal saber que tenim uns actius difícils de batre: la mobilització de la gent, l´estructura d´un teixit econòmic competitiu, un nivell de coneixement alt, una imaginació superba, una solidaritat majestuosa, un treball en xarxa imbatible i una il·lusió immensa. Això no es venç amb solucions del passat.
