Avui és el «gran» dia. A les 18 h, el president Carles Puigdemont presentarà els resultats del Referèndum, que no s´ha celebrat segons els cecs que no volen veure, davant dels diputats del parlament, del país, d´Espanya i també davant la resta del món, almenys d´aquells països que no tenen prou feina amb els seus propis problemes. Tots estan/estem amatents si «el presi» finalment tindrà prou «pebrots» per declarar la DUI directament o si farà cas de les paraules «enverinades» dels seus companys Artur Mas i Santi Vila, que des de les pàgines del Financial Times un i a l´Ara l´altre, semblaven recomanar «frenar» el procés durant una temporadeta, aviam si en Rajoy mou fitxa. Del que no dubto és que actualment Puigdemont domina clarament el tauler. Per això estic segur que ens sortirà amb una altra jugada brillant, com la que li va permetre que l´1-O es pogués votar amb urnes, paperetes i cens, que ell mateix pogués votar a prop de casa seva malgrat l´helicòpter que el perseguia per intentar evitar-ho, etc. Ningú com el president (i òbviament els que l´envolten) sap com deixar palesa la incapacitat per imposar-nos la seva «llei», d´un estat que ha perdut tota la raó per utilitzar mètodes violents i antidemocràtics.
És per això que, sigui quina sigui la jugada d´aquesta tarda, bona part de l´«estira-i-arronsa» amb l´Estat ja està guanyat. Mai cap revolució pacífica havia fet córrer tants rius de tinta arreu. 25 anys després dels Jocs Olímpics, Barcelona -i aquest cop sobretot Catalunya- torna a estar en boca de tothom. I aquesta vegada no és per la sorprenent capacitat per organitzar un esdeveniment esportiu d´abast mundial o per posseir un imaginari que desborda creativitat. Aquest cop és perquè defensem pacíficament una aspiració política que, malgrat certes reserves pel que fa la seva legalitat, es considera perfectament legítima. I Puigdemont defensa aquesta aspiració com en David defensava l´exèrcit d´Israel davant els filisteus de Goliat -amb intel·ligència i destresa davant l´estupidesa i la brutalitat de l´Estat. Fins i tot les imatges donen suport a la paràbola: García Albiol o Felip VI són dos perfectes «gegants» amb problemes de mobilitat davant un Puigdemont que els supera abastament en agilitat i alçada de mires.
És per això que no cal que ningú s´amoïni. Passi el que passi avui, Catalunya ja ha guanyat la guerra més important: la de la imatge. Oscar Wilde digué que «l´important és que parlin d´un, encara que sigui malament». I si a sobre parlen bé (com va tergiversar aquella frase en Dalí), ja és el súmmum. Catalunya serà, i molt més lliure, rica i plena del que ha estat mai abans. Segur.
