Escric aquest article el matí del 12 d´octubre, dia de la Hispanidad. Potser no hi ha cap altra data més idònia per girar els ulls al voltant d´allò que els intel·lectuals regeneracionistes del final del segle XIX en deien «el ser de España» i al voltant del panorama de la nostra situació actual. Una Espanya fracassada en el seu projecte col·lectiu que munta desfilades dels exèrcits i els cossos de seguretat -inclosa la Legión i la seva cabra- per reafirmar una pàgina d´oprobi i de genocidi a l´altra banda de l´Atlàntic. I al lluny, a una enorme distància emocional i política, la realitat d´un petit país del nord-est de la Península que malda per fer-se reconèixer el dret a decidir i el seu futur. No hi ha contrast més evident, no hi ha distància més astronòmica, per comprendre l´abisme que separa aquestes dues realitats que avui pugnen per sortir-se amb la seva. L´una invoca exèrcits, policies, porres i pilotes de goma, i no li fa res de mostrar pulsions d´autoritarisme que la transporten als anys negres del franquisme. L´altra invoca drets individuals i col·lectius, urnes, paperetes, mediació i diàleg. I no és una descripció maniquea, encara que ho sembli en l´aparença: és el dibuix del paisatge real tal com apareix aquest matí d´octubre.
Sortim encara dels efectes i del xoc anímic de la sessió recent del Parlament, en què el president de la Generalitat va decidir suspendre els efectes d´una declaració d´independència a penes esbossada. Tot en benefici, un cop més, del diàleg i de la mediació que tanta gent invoca i que tan improbable resulta: i és que queda clar que el seny i la moderació li hem de posar nosaltres, els catalans, mentre les nostres finances estan intervingudes, el territori està ocupat per deu mil agents de la policia i les grans empreses i els bancs fan gestos simbòlics per espantar una declaració d´independència.
Mentrestant, a Madrid, van esmolant l´estratègia d´un altre graó, no pas en la via del diàleg, sinó de la repressió pura i simple: es tracta de suspendre l´autonomia de Catalunya, d´apoderar-se de les quotes d´autogovern que encara ens queden i qui sap si també d´empresonar els legítims representants del poble de Catalunya. Després dels cops de porra, un pas en aquesta escalada persistent que va allunyant per sempre els catalans d´una Espanya tenebrosa que ens vol amb una passió que ens ofega i atonyina. El PP, amb l´aplaudiment incendiari de Ciutadans i el suport vergonyós del PSOE (i del PSC al darrere), s´acosta a l´objectiu desitjat, pensant que això aplacarà la dissidència i la tossuderia de Puigdemont i els milions de ciutadans abduïts que van votar en el referèndum. Només queda, a Madrid, l´excepció digna de Podem i els discursos d´Irene Montero i Pablo Iglesias, que en un context terriblement antagonista s´atreveixen a invocar la bandera del referèndum pactat, és a dir, del dret a decidir de Catalunya.
L´aplicació del famós article 155, sigui en el grau que sigui, farà feliços els sectors més ultres i exacerbats d´aquesta Espanya del dia de la Hispanidad i, alhora, submergirà l´alternativa socialista en l´oceà profund dels qui van fer possible la supressió del nostre autogovern. A Catalunya, atrapats en la nostra crida al diàleg i a la negociació, els nostres dirigents hauran de continuar carregant-se de raó. Probablement encara no és el temps de l´èpica triomfant ni per a l´espanyolisme militant, que pot cometre el seu últim gran error, ni per a l´independentisme entusiasta, que manté una tensa espera. Temps de pròrroga, de temps mort, d´expectativa.
