La setmana vinent continuarà essent decisiva pel nostre futur, amb ultimàtums que acaben i mesures que arriben. Amb la informació que ara tenim no sembla pas que hi hagi gaires sortides: independència o rendició retornant als anys 1970, quan s´aixecava la bandera d´Espanya en el moment que els nens entraven a classe i cantaven el cara el sol, com vaig fer jo als anys 60. L´objectiu de les ments pensants de Faes, que dirigeixen el PP des de l´ombra, és esclafar per sempre el catalanisme. Prou que hi ha hagut apel·lació a la mediació internacional, que s´ha vist que a Catalunya es vol negociar, però la resposta és una comissió per estudiar una reforma de la constitució espanyola, sabent que s´haurà de referendar a tot Espanya. Un pacte constitucional que serveixi per desdir el procés cap a la independència hauria de tenir tots els detalls de la constitució d´un estat federal que resolgui els conflictes entre Catalunya i Espanya. El contrari és fum, acostumats com estem històricament dels incompliments espanyols.
A dia d´avui, doncs, davant la negativa a negociar del Govern espanyol, només queda agafar el camí de la independència. Que aquest camí és difícil i farà mal? Ho tenim clar, ens farem mal, però ells també. Aquesta setmana 531 empreses catalanes han traslladat la seva seu social fora de Catalunya sense que hi hagi cap raó econòmica que ho justifiqui (que no els passi res quan tornin!).
Una raó pot ser el risc empresarial, però no. Les empreses tenen solvència a partir dels seus balanços i de la trajectòria futura de la seva activitat que configura el tipus d´interès que reben. A aquesta ràtio se li afegeix el risc país, que té a veure amb l´estabilitat econòmica del territori. És aquest punt el que pot induir les empreses a marxar a Espanya, però és fals. La declaració d´independència porta automàticament Espanya a tenir un deute del 125% del PIB, a tenir un dèficit pressupostari del 4,5%, per la qual cosa el tipus d´interès del deute pot arribar al 5% o més, una situació com la que hi va haver el 2012 o la que encara té Grècia. Per tant, si les empreses no volen patir el risc país haurien de marxar de la península Ibèrica o, encara millor, d´Europa. Perquè, quan els mercats, avui relativament tranquils, assumeixin que la separació és definitiva, la davallada serà immediata i profunda. Això ho podrem veure aquesta propera setmana.
Europa i el món ens miren amb detall, uns amb preocupació, altres amb l´esperança que el procés català sigui l´inici de noves relacions dins d´Europa. Aquesta setmana he estat a una fira a Lucca i tots els italians que conec m´han demanat opinió pel que està passant aquí. Els sorprèn, no entenen la violència contra gent pacífica i ho observen amb interès perquè el nostre problema també és el seu. El dia 27 d´octubre hi ha referèndums a la Llombardia i el Vèneto per demanar més autonomia. Allà també vaig trobar un client d´Israel, que em va interrogar sobre el procés, car ells estan molt lligats emocionalment a Barcelona.
La situació doncs és un Estat espanyol que no vol negociar, l´amenaça de tallar encara més l´autonomia catalana (ja van dient que a l´escola no s´ensenya el castellà i que s´adoctrinen els nens) i el retorn a un estat repressor, una economia que entrarà en recessió immediatament, un estat d´ànim alterat, tot plegat amb els ulls del món sobre nosaltres. Aquesta situació és semblant a la que vam tenir en aquell moment del rescat bancari, amb pressions d´Europa i Estats Units per reconduir la situació.
La clau la té Europa, que haurà de sostenir encara més el deute espanyol (ja fa setmanes que l´únic comprador és el BCE), però no podrà fer res davant l´enfonsament de la borsa espanyola. Jean Claude Junker ha dit aquesta setmana que no pot negociar si hi ha un dels actors, Espanya, que no vol. Tant ell com Emmanuel Macron han insistit que no es pot tractar d´igual un estat que una regió, que no poden fomentar el trencament d´Europa per anar a un conglomerat de 90 regions... per què no? Com es resoldrà l´enfrontament nord-sud dintre una Europa que no pot fer servir la devaluació de cada país per retornar part de la transferència perduda entre regions? O bé es fa un pressupost únic per a Europa eliminant el dels estats, es trenquen els estats en regions, o caldrà trencar l´euro per retornar al model de devaluacions dels estats anteriors. El conflicte català és el conflicte italià, també francès (tot i que a França el sud no té territori, són les banlieues), és el conflicte grec i, possiblement, és el conflicte que va impulsar el Brexit, tot i que per una altra vessant. La base de tot és l´existència de regions que volen viure només del subsidi, sense aportar res a la caixa comuna, vivint sobre les espatlles d´altres. És la por de sempre dels alemanys, que els fa estar sempre a l´aguait que no hagin de pagar les ineficiències dels altres països. Doncs bé, una Europa de les regions obligaria a cada una a espavilar i a deixar de viure de la seva veïna, i en tot cas ens repartiríem els esforços per ajudar-la entre tots. Que aquesta transformació és difícil? Evidentment, i per això tothom s´hi oposa, tot i que ho veuen. No pot ser que totes les vendes de Catalunya a Espanya no es cobrin en equivalència amb el dèficit fiscal, no s´aguanta per enlloc. Millor no vendre-hi.
Aquesta setmana tornarà a ser transcendental per a Catalunya, Espanya i Europa. Tot plegat és tan difícil que per moure-ho farà falta fer molta pressió econòmica i mediàtica, cosa que ens fa albirar una altra jornada de vaga general. Res no serà fàcil ni serà gratis.
