El camp d'acció de la política és bàsicament doble: el món dels consensos simbòlics i emocionals, d'una banda, i el de l'acció pressupostària, de l'altra. El primer es refereix a un espai previ a l'actuació dels governs, fonamental per evitar que el debat sobre la legitimitat social quedi enrarit en excés. Aquest consens simbòlic i emocional marca el que queda dins i fora d'allò que la societat defineix com a virtut democràtica, és a dir, el que és -i segueix sent- respectable i el que no. Aquesta idea central forma part del cos de creences bàsiques de l'univers de la política contemporània, tal com el desenvolupa en la seva obra l'historiador George L. Mosse. «Vaig arribar a la conclusió -escriu en les seves memòries- que les societats modernes necessiten als exclosos com un prerequisit per a l'autoestima social dels que no pateixen aquesta maledicció. L'inclòs en la societat es vincula de l'exclòs d'aquesta; un no pot existir sense l'altre, de la mateixa manera que cap tipus ideal pot presentar-se sense el seu contrari. «El tipus i el seu antitipus formen part de la nova forma de fer política». Es tracta, per descomptat, de la guerra de propaganda que va marcar el segle XX i que perviu intensificada en els nostres dies: els bons i els dolents, el poble i la casta, els nacionalistes i els unionistes, els demòcrates i els antidemòcrates. En realitat, el llenguatge postmodern -la lluita pel relat, diríem avui- no dista tant de la percepció clàssica de la política: les societats necessiten consensos simbòlics que conreïn unes determinades emocions. El propi de la democràcia, però, és que aquest espai comú sigui el més ampli possible i no converteixi a ningú en estranger.
L'altre gran camp de la política són els pressupostos, que contemplen necessitats, subratllen prioritats, impulsen uns projectes i en descarten altres. Els pressupostos permeten a més crear lleialtats, el que antigament es denominava comprar vots. El pensionista per exemple sol tendir a un conservadorisme no tant ideològic, com d'estima cap al govern que li paga. L'espessa teranyina de les subvencions és un altre camp abonat per consolidar la fidelitat dels diferents col·lectius. Així, difícilment es poden reformar o reduir molts dels subsidis -els agraris, per exemple- sense que es vegi profundament afectada la direcció del vot. Un altre exemple obvi passa pels beneficis socials, que s'han convertit en molts casos en polítiques de caràcter habitual per a amplis segments de la població i la reforma només s'admet en casos d'extrema urgència econòmica -com va succeir després de la crisi de 2008- o costa de perdre el poder. Les anomenades empreses del BOE -o els seus equivalents autonòmics- representen una altra modalitat de l'excessiva presència de la política d'un espai que hauria d'ocupar sobretot el lliure mercat. Pensin també en la necessària liberalització dels col·legis professionals i dels pseudomonopolis, que mai no arriba a succeir i que perjudica la competència i l'horitzó d'oportunitats de la ciutadania.
Tant en l'àmbit del simbòlic com en el de les decisions pressupostàries, hauríem de preguntar-nos quin és el cost real de les bones intencions. Perquè en política res és neutre i fins i tot la millor de les voluntats necessita ser validada per un resultat positiu. Què suposa per a una societat perseguir la seva fractura emocional, mentre es posa en dubte el prestigi i el funcionament de les seves institucions i lleis? I, al mateix temps, estem mesurant bé l'efectivitat de moltes de les nostres polítiques públiques, ja sigui en educació, en infraestructures o en protecció social? Poden comparar-se amb les que s'apliquen en altres països del nostre entorn? Són sostenibles a mesura que l'endeutament nacional toca sostre i que l'envelliment de la població es converteix en un problema de dimensió europea, comprometent necessàriament el futur de l'Estat del benestar? ¿I fins a quin punt unes errònies polítiques públiques serveixen de fre del creixement i la prosperitat general? Les idees tenen un valor i es manifesten en símbols i en pressupostos. Que siguin raonables i intel·ligents resulta molt més important que el color de les seves intencions.
