El 31 d'octubre de 1517 Luter, monjo agustí, envia a l'arquebisbe de Magúncia les 95 tesis pro declaratione virtutis indulgentiarum. Sol·licitava un simple debat acadèmic, una «disputatio» a l'estil medieval, com eren freqüents. A les Xerrades de sobretaula mai no al·ludeix al fet d'haver-les penjat com un desafiament a la porta de cap església. Però hi juga un fet nou. Les tesis, reproduïdes en centenars d'exemplars gràcies a la impremta, es discuteixen a cent llocs lluny de Wittenberg. Per primera vegada, el que es considerarà una heretgia es transmet d'una forma moderna. I Luter encara se servirà de la impremta per als escrits programàtics de 1520. Des de Wittenberg, davant dels estira-i-arronses amb Roma, apel·la a un concili general. Lleó X (1513-21), a la inòpia de les grans conquestes renaixentistes (la brúixola, la impremta, la cartografia, els estudis d'anatomia, els descobriments astronòmics, el naixement dels estats moderns...), no només publica la butlla Cum postquam sobre les indulgències, on condemna les posicions de Luter i reafirma la remissió «de la pena temporal deguda als pecats actuals», sinó que, després que el monjo negués el 1519 la infal·libilitat dels concilis i del primat, signa el juny de 1520 la butlla Exsurge Domine, en què es condemnen els seus errors i se l'amenaça amb l'excomunió. No la rep fins a mitjan novembre (5 mesos!) i sembla que la crema juntament amb el codi de Dret canònic a la Porta de la Garça de Wittenberg. El 3 de gener de 1921, Lleó X dicta excomunió per a Luter. A la Dieta de Worms (1521), presidida per un joveníssim emperador, pogué defensar la llibertat de consciència i el dret a ser escoltat: «Si no se'm convenç pel testimoni de l'Escriptura o per raons evidents -atès que no crec en el Papa ni en els concilis, ja que s'han equivocat amb freqüència i s'han contradit-, la meva consciència rau captiva de la paraula de Déu. No puc ni vull retractar-me de res, perquè no és segur ni honest actuar contra la pròpia consciència. Que Déu m'ajudi!».
Just quan desapareix de l'escenari (s'ha refugiat al castell de Wartburg, on tradueix el Nou Testament) té lloc el furor iconoclasta a Wittenberg i alguns cavallers pugnen contra els béns eclesiàstics, superant així un determinat feudalisme medieval encara existent. Els papes no saben com afrontar les coses. Climent VII (1523-1534), successor d' Adrià VI (1522-1523), demana a Carles V que escabetxi els seguidors de Luter mentre li nega un concili i participa a la Lliga de Cognac contra l'emperador. El Sacco di Roma de 1527 era a l'horitzó.
La doctrina de Luter s'anava escampant a poc a poc. Atès que les obres no justifiquen ningú, aquestes prenen un sentit areligiós, això és, laic. Aquest principi de laïcitat era ben acceptat pels prínceps alemanys, perquè els permetia desvincular-se tant de Roma com de l'Imperi. La instància religiosa inicial -la voluntat sincera de Luter de reformar l'Església- ben aviat esdevindrà un problema polític, social i econòmic. Max Weber a L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme exposa l'oposició entre l'Europa del nord i l'Europa mediterrània com a origen del conflicte. La primera maldava per superar el feudalisme, vivia de les mines de ferro i de carbó, era individualista, estalviadora («el temps és diner»), austera i, reclosa a casa pel clima, cercava tota mena de rendiments, materials i espirituals («Si dones diners a Roma per construir el Vaticà, et salves»). L'Europa mediterrània, no pressionada pel clima, vivia a la plaça i al carrer, no cercava rendiments, era menys austera i treballadora, obeïa més epidèrmicament i feia passar el propi benestar per davant de necessàries restriccions. Si fa no fa, com ara.
Quan la revolta dels pagesos del 1525, Luter no sols capacita els prínceps per fer violència als camperols i es posa a favor de l'autoritat establerta d'una forma ben tradicional, sinó que el seu «principi de comunitat» esdevé tot un sistema d'esglésies territorials. Aquell any, Müntzer serà derrotat a Mühlhausen i decapitat. Carles V s'imposa sobre França a Pavia. Però l'any següent, a la primera dieta d'Espira, ha de reconèixer als prínceps alemanys la capacitat per poder decidir si admeten la reforma de la religió o no. El 1529, quan els turcs són a les portes de Viena, a la segona dieta d'Espira, s'acorda no acceptar de dur la reforma a cap altre principat fins a la celebració d'un concili ecumènic projectat per l'emperador; sis prínceps i 14 ciutats protesten (d'aquí els nom de «protestants»).
El 1529, amb el tractat de Barcelona, Papa i emperador es reconcilien. Carles V té com a referència l'existència de dues esglésies a Bohèmia: la catòlica i l'hussita, que existeix des de Jan Hus (1369-1415); per això, malda per la unitat catòlica. A la dieta d'Augsburg de 1530, Melanchton redacta la Confessio augustana, on s'imposa el principi Cuius regio, illius religio, pel qual és el príncep i no el poble qui té dret a determinar quina religió ha de prevaler al seu territori, darrer intent d'unitat contra la fractura protestant. Però la innovació reformadora creix. L'any següent, a la Lliga d'Esmalcalda, els prínceps protestants s'arrengleren amb França i Dinamarca contra l'emperador que els vencerà a Mühlberg (1547), quan Luter ja fa un any que és mort. En pujar Pau III al papat, Enric VIII separa l'Església d'Anglaterra de Roma (Acta de Sobirania, 1534): ha nascut l'església anglicana. L'any següent Calví publica La institució cristiana. Finalment, tard i a deshora, el 1536 el papa convoca el Concili de Trento. El 1538, a la Lliga de Nuremberg, Carles V ha de concedir als prínceps el seu statu quo fins al concili, a canvi que l'ajudin a guerrejar els turcs. (Celebrat en tres fases, Trento durarà de 1545 a1563, amb uns decrets signats per 225 pares conciliars, menys que a Nicea! Hi dominà la teologia hispànica, però sabé afrontar la solució d'algunes dicotomies protestants com les de natura-gràcia, fe-obres, llibertat-responsabilitat, Escriptura-Tradició i el problema de la justificació.)
Luter havia mort a Eisleben el 1546, quan tot just començava el concili. El descontentament protestant es congriaria amb l'aliança de Maurici de Saxònia i d'altres prínceps amb França. L'emperador, tip de pugnes, signarà la Pau de Passau (1552), on garanteix la llibertat de culte dels protestants amb la contrapartida que participaran en el concili. Fou una il·lusió. Va haver d'arribar la Pau d'Augsburg del 1555, un tractat que posava fi al conflicte entre les faccions protestants i catòliques de l'Imperi, que fou essencial per a l'avanç del protestantisme. A França moriren milers de reformats (allà dits hugonots) en unes guerres de religió que durarien fins al 1598. Alemanya es dividí en dues confessions i s'abocà a la guerra dels Trenta Anys (1618-1648), a la qual posaria fi la pau de Westfàlia, reequilibrant Europa. Els partidaris de Zwingli i Calví -units des de la Confederació Helvètica (1539)- assolirien els mateixos drets que les esglésies luteranes. Fou el punt d'inflexió definitiu del pes polític internacional de l'església catòlica romana.
En definitiva, la ruptura luterana -una ferida encara no cicatritzada-i les que van seguir, va fer miques l'univers d'una cristiandat, fins aleshores unitària; començà una època de coexistència amb una altra forma d'entendre i viure el cristianisme, una altra Església, inicialment «suportada», i ben aviat tolerada amb una indiferència molt allunyada del pluralisme religiós que avui reivindiquem. En poc més d'un segle, allò que el Vaticà condemnà com a heretgia esdevingué Església; l'heresiarca, l'heretge capdavanter, esdevenia ministre d'una altra Església. I això, vulgues que no, ho havíem d'acceptar i viure (i conviure) els d'una Església, la nostra, que havia estat única, i que aleshores ja no ho era ni ho seria mai més.
