L'únic aprofitable de tot el paripé és que ha coincidit amb l´inici de les festes de Girona, si no fos perquè l´expresident Puigdemont és incapaç de fer res expressament, fins i tot se li podria agrair. Així alguns es podran torrar a la salut d´una independència -essent benèvols- un pèl estranya, els altres es torraran a la salut d´un 155 que ens ha de deixar les institucions en calçotets, i la resta ens torrarem perquè toca, que no necessitem excuses.

O potser no és una independència tan estranya. Si del que es tractava era d´activar el 155 en la màxima duresa, de fer fugir unes quantes empreses més i de convèncer els que ja estaven predisposats a ser convençuts que pertanyen a una nova república, l´objectiu s´ha complert amb escreix. No sé a què espera el govern -perdó, exgovern- per proclamar una independència setmanal, al cap i a la fi el 155 no es pot endurir més i ja ens han convençut que la marxa d´empreses no afecta l´economia. Tot sigui per alegrar les tardes de divendres a estudiants i jubilats.

Una altra cosa seria parlar dels efectes pràctics del paripé, i perdonin que repeteixi gal·licisme, és que va que ni pintat. Però a qui importen els efectes pràctics? S´ha votat, s´ha cantat Els Segadors i els diaris han pogut publicar fotos d´alguns cursis plorant i d´altres, més espavilats, fent un petó a qui tenien al costat. Es pot demanar més? Com a molt, mirar de col·locar-se en la propera proclamació d´independència al costat d´una estudiant d´infermeria i no d´un senyor amb bigoti. Però res més.

Ni els polítics al Parlament ni la gent al carrer estaven l´eufòrics que se suposa que haurien d´estar els habitants d´un nou país que -a veure si ho dic bé- ha aconseguit alliberar-se del jou que l´oprimia des de fa 300 anys. Dels polítics es pot entendre, es veien a venir la garrotada i un tendeix a tancar els ulls i encongir el coll quan li ha de caure a sobre, no està per riure i grimpar. Pel que fa als ciutadans, o sigui els que estan destinats a rebre al seu cap els cops de porra dirigits als polítics, hi devia tenir a veure que, per més que els ho vulguin vestir de nou moment històric, no va ocórrer absolutament res que no estigués previst. A alguns semblava que els feia mandra fins i tot onejar l´estelada. Això no pot continuar així. En la proclamació de la setmana vinent s´haurien d´incloure majorets i saltimbanquis, classe de zumba i cervesa gratis. I repartir poemes de Martí i Pol, Catalunya no es pot permetre un acte epicosolemne sense un trist poema de Martí i Pol per dur-se a la boca.

Com que no acabava de tenir clar si les cares que es veien ahir pel carrer eren de por, d´incertesa o d´una epidèmia de gastroenteritis, ho vaig preguntar a la cambrera del bar que freqüento, un de tants. La veritat sempre es troba a la barra d´un bar, potser perquè és més barat fer una canya que comprar-se una enciclopèdia.

-Mira, Albert, passarà com sempre: els rics es quedaran rics i els pobres es quedaran pobres.

El que jo deia, la veritat està a les barres. I també està en Faulkner, que sense saber-ho va definir perfectament la diferència entre el -de nou- paripé d´ahir i una independència real: els fets no tenen res a veure amb la veritat.