Després de tot el que hem viscut els darrers dies, les darreres setmanes, els darrers mesos i els darrers anys gairebé és obligat preguntar-nos on som ara. Cadascú de nosaltres podria cercar la qüestió, el detall o la temàtica que millor pugui il·lustrar on ens veiem. Personalment he cregut oportú revisar les dades que sobre la llengua recull en els seus respectius estudis l'Indescat (ara mateix no se si és un d'aquells departaments engolit pel 155). En qualsevol cas l'Indescat ens ensenya que només el 36,29 per cent dels residents a Catalunya tenen com a llengua habitual el català. Si ho mirem per zones geogràfiques a l'àrea metropolitana de Barcelona aquesta mateixa xifra es redueix fins el 27,77 per cent. És la trista realitat i un senyal inequívoc del llarg i complicat camí que ens queda per recórrer si algun dia volem ser alguna cosa més que un país segrestat per un article que, pel que sembla, serveix només als interessos d'uns determinats partits polítics.
Som al final d'un viatge que ens ha deixat molt lluny de la terra promesa. Un viatge on tothom semblava que sabia on calia anar però, resulta que no teníem ni barca, ni rems, ni brúixola, ni la tripulació adequada per arribar. Una lliçó que s'haurà de d'aprendre i d'analitzar. Probablement no cal desfer el camí, però si tornar a començar amb el mateix objectiu però amb altres directius, amb altres estratègies i amb la voluntat de sumar moltes altres complicitats abans de tornar a caure en el parany de voler fer el viatge sols. Segurament, serà un viatge més llarg del que tots hauríem volgut i on també caldrà resoldre moltes altres qüestions mes enllà del destí final.
No ens podem tornar a embarcar sabent, per exemple, que ni el 50 per cent del país parla habitualment la llengua que ens representa. Potser caldria començar la casa pels fonaments i no per la teulada.
