Un dels principis fonamentals consagrat a la Constitució de 1978 és el de la presumpció d´innocència, concretament a l´article 24.2, que disposa que tots els ciutadans tenen dret al jutge ordinari predeterminat per la llei, a la defensa i assistència de lletrat, a ser informat de l´acusació formulada contra ells, a un procés públic sense dilacions indegudes i amb totes les garanties, a utilitzar els mitjans de prova pertinents per a la seva defensa, a no declarar contra ells mateixos, a no confessar-se culpables i a la presumpció d´innocència.
El dret fonamental a la presumpció d´innocència implica que tota persona a la qual se li imputi un fet en un procediment penal conserva la seva qualitat d´innocent fins que se´n demostri la culpabilitat, que haurà de ser en un judici, o en un procediment sancionador, amb totes les garanties establertes per la llei. La presumpció d´innocència garanteix que l´investigat no té la càrrega de provar la seva innocència sinó que qui té la obligació de provar la culpabilitat és qui acusa. Invertir això és una clara injustícia i barbaritat.
I el principi d´innocència cal aplicar-lo no només en l´àmbit de la justícia penal, sinó en tots els procediments sancionadors de les administracions públiques, per a les quals, massa vegades, d´entrada el ciutadà sol ser considerat culpable, i es fa recaure sobre ell la necessitat d´acreditar el contrari. Precisament el principi d´innocència és la norma que s´ha de seguir en tot procediment penal o sancionador, i no podem restar silenciats quan algunes administracions solen tenir com a norma habitual considerar la ciutadania com a culpable. Sovint s´obliga el ciutadà a acreditar que no ha incorregut en cap irregularitat o fet sancionable, aportant proves de la seva correcta actuació, oblidant que és l´Administració la que ha d´acreditar els fets que imputa al ciutadà, i no a la inversa. Aquesta pràctica és molt utilitzada per les administracions públiques, però de manera escandalosa per l´administració tributària, i en ocasions per altres administracions també, tot invertint la càrrega provatòria.
La presumpció d´innocència cau plenament dintre de l´àmbit dels drets humans, consagrats en la Declaració Universal i en posteriors tractats internacionals. Cal presumir innocent tota persona acusada d´un acte delictiu o irregular fins que la seva culpabilitat hagi estat establerta legalment en un procés públic, en el qual hagin estat assegurades totes les garanties necessàries per a la defensa. Una altra qüestió vinculada al dret de la presumpció d´innocència és la necessitat de procediments, penals i administratius, àgils i sense dilacions, temàtica que posa en entredit el funcionament de la justícia al nostre país. Una justícia lenta sempre serà injusta. I d´altra banda cal exigir que els tribunals i administracions actuïn sempre amb diligència, transparència i eficàcia. No sembla equitatiu que alguns temes volin i la immensa majoria es relantitzin, indegudament. Necessitem confiar en la justícia i el millor al·licient és comprovar que actua amb rapidesa i sense dilacions, per a tots, afecti qui afecti, observant meticulosament el principi d´igualtat.
