El dret d´existir de les comunitats nacionals

20.11.2017 | 13:22

Dedicat al Sr. Juncker


l passat 13 d'octubre Jean-Claude Juncker, el corrupte luxemburguès president de la Comissió Europea, es va treure la careta i va declarar que a Europa no li interessa que les comunitats nacionals arribin a la seva majoria d'edat: serien massa i no es podrien governar com ell vol! (Maneflejant-les!). Explicità, doncs, que Europa, a més d'un club d'interessos i d'un apartheid migratori, resulta que també és una presó de nacions. Això no obstant, el Govern espanyol del PP l'edulcorà amb el premi de la Concòrdia en el marc dels premis Princesa d'Astúries del passat 20-X (juntament amb Antonio Tajani i Donald Tusk) i amb el birret de doctor honoris causa per la Universitat de Salamanca, el passat 9-XI. Quina vergonya acceptar el premi de la Concòrdia aquests cappares europeus que salven bancs i deixen les persones ofegant-se al Mediterrani! Són molts els documents que abonen el drets de les comunitats nacionals encara que siguin minoritàries, malgrat el que pensi el senyor Juncker. Aquest article en vol recollir alguns.

Declaració de Thomas Woodrow Wilson sobre el dret a l'autodeterminació dels pobles (1928). Encara que molts punts fossin específics, els cinc primers eren més generals, incloent-hi la restitució de les sobiranies sobre terres ocupades, però també al dret a l'autodeterminació nacional. Per exemple, en el punt 5è, demana l'estricta observança del principi que per determinar totes les qüestions sobre la sobirania, els interessos de les poblacions afectades siguin presos en compte amb igual pes que les reivindicacions equitatives del govern del qual es reclama la determinació.

Tractat de Versalles on es parla d'assegurar la independència política de les nacions grans i petites per igual (1919, ratificat per la Societat de Nacions el 1920).

Carta de Sant Francisco (25-VI-1945) inspiradora dels Drets humans de l'ONU amb la finalitat de mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la seguretat dels estats basant-se en els principis d'igualtat i autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans. Els Membres de les Nacions Unides –diu a l'art. 73– que tenen o assumeixen la responsabilitat d'administrar territoris la població dels quals encara no ha aconseguit la plena capacitat de governar-se per ells mateixos, reconeixen el principi que els interessos dels habitants d'aquests territoris estan per damunt de tot... Per això,es comprometen a «desenvolupar la capacitat de governar-se per ells mateixos».

Declaració Universal dels Drets humans (10-XII-1948): Art. 1. Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres. Art. 15: 1. Tota persona té dret a una nacionalitat. 2. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat.

Quan es diu que aquest dret s'aplica sols a pobles colonitzats no és cert: La Resolució 1515 de l'ONU del 14-XII-1960 la dedica a la independència dels pobles colonials, però la Resolució 2625 afirma clarament que «tots els pobles gaudeixen del dret de determinar lliurament, sense ingerències externes, la seva condició política».

L'encíclica Pacem in terris (1963) de Joan XXIII, parla dels drets de les minories ètniques i nacionals, concepte que reafirmarà la Constitució Gaudium et Spes, del Concili Vaticà II (1965).

L'encíclica Populorum Progressio (1967) de Pau VI, exposa que hi ha pobles «que senten la necessitat d'afegir a la llibertat política un creixement autònom i digne, social i econòmic, amb la finalitat d'assegurar als seus ciutadans el ple desenvolupament humà i ocupar el lloc que els correspon en el concert de les nacions» (núm. 6) i qualifica de perillós el nacionalisme d'aquelles «comunitats geloses de la unitat nacional que la volen protegir per la força» (núm. 62).

Intervenció de Joan Pau II a la Unesco (París, 2-VI-1980): «Els prego, senyores i senyors: amb tots els mitjans que tinguin al seu abast, vetllin per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. Protegeixin-la com la nineta dels seus ulls per al futur de la gran família humana. Protegeixin-la!» Intervenció de Joan Pau II a l'ONU (Nova York, 5-X-1995): «Pressupòsit dels altres drets d'una nació és certament el seu dret a l'existència: ningú, doncs –ni un Estat ni una altra nació ni una organització internacional– no pot pensar legítimament que una nació no sigui digna d'existir».

Diferents aportacions a partir de l'any 2000 sobre l'existència de Catalunya i d'Espanya després de 1714, d'acord amb el Dret internacional, ens revelen que Espanya sols existeix a partir dels tractats d'Utrech i Rastatt (1713-1714), rere la cessió a Carles d'Àustria de les possessions de Nàpols i Sardenya, Flandes i el Milanesat i del Decret de Nova Planta. La nova realitat política que s'hi originà, responent al nou equilibri de forces en el concert europeu, suposà una victòria violenta sobre Catalunya, a la qual se subjugà i se li suprimí unilateralment la seva sobirania sotmetent-la a la unitat forçosa amb Espanya com s'explica perfectament al llibre de Pont, A.: Delenda est Hispania (Barcelona: Viena, 2012) i vaig exposar també a Xirinacs i l'estafa de la transició (Barcelona: Ara Llibres, 2013). En aquest sentit cal llegir les declaracions del papa Francesc a La Vanguardia el 12-VI-2014:

- El preocupa el conflicte entre Catalunya i Espanya?

- Em preocupa tota divisió. Hi ha independència per emancipació i independència per secessió. Les independències per emancipació, per exemple, són les americanes, que es van emancipar dels estats europeus. Les independències de pobles per secessió suposen un desmembrament, de vegades molt obvi. Pensem en l'antiga Iugoslàvia. Òbviament, hi ha pobles amb cultures tan diverses que no es podrien enganxar ni amb pega. El cas iugoslau és molt clar, però em pregunto si és tan clar en d'altres casos, en altres pobles que fins ara han estat junts. S'ha d'estudiar cas per cas. Escòcia, la Padània, Catalunya... Hi haurà casos que seran justos i casos que no ho seran, però la secessió d'una nació sense un antecedent d'unitat forçosa s'ha de prendre amb pinces i analitzar-la cas per cas.

Cal posar el conflicte català en la història jurídica que va des del Decret de Nova Planta i fins a la Constitució de 1978 i la laminació del nostre Estatut el 2010. Vet aquí els antecedents d'unitat forçosa. Per exemple, Fraga i d'altres van intentar, quan es debatia l'article 155, poder-lo interpretar com ara ha fet el govern del PP –anul·lant les institucions de Catalunya– i els defensors d'això, per tres vegades, en van sortir perdedors. Malauradament, el cas català d'unitat forçosa, com prova l'aplicació que s'ha fet de l'article 155, clama al cel.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema