Sé que no soc l'únic defensor del procés que està convençut que l'independència és una fita tan important per a Catalunya, com ho és per a Europa i, sobretot, per a Espanya. Penso que només un sotrac semblant serà capaç de canviar la mentalitat d'un poble i d'un govern que al llarg dels últims 40 anys només ha canviat les formes, però mai el fons de les seves maneres de fer política, per una actitud més plural, responsable i moderna, com correspon a una democràcia europea actual i com ho exigeixen els reptes del segle XXI. De fet, Espanya no ha fet «net» ni tan sols amb el seu passat més recent, i segueix ancorada en la «bombolla» de l'«Spain is different», que es fa servir per excusar qualsevol despropòsit. Hi ha qui diu que el problema no és de país, ni dels seus ciutadans, sinó de l'Estat i del seu govern. Jo, en canvi, estic plenament convençut que el gran problema d'Espanya és el seu poble. Com, si no, es pot explicar que el partit més corrupte del continent guanyi vots a cada nou escàndol que se li descobreix? O que els ciutadans aplaudeixen complaguts com els «seus» mandataris desmunten -amb «dos collons»- un govern regional democràticament elegit, empresonant els seus consellers i fins i tot enviant al seu president a l'exili, quan el seu únic delicte és complir amb el mandat legítim que han rebut a les urnes?
Tot tornant d'un viatge que m'ha tingut 15 dies fora del país, l'altre dia vaig tenir un bon tast de com, en poc temps, els espanyols ja tornen a actuar, com si haguessin recuperat el mànec de la paella a casa nostra. Fèiem cua a Sants per pujar a l'AVE de Figueres, que sortia pocs minuts abans que un altre amb direcció cap a Madrid, a l'andana del davant. Quan faltaven només 10 minuts per a la sortida, els responsables del control d'accés, van decidir donar preferència als viatgers que anaven cap a Girona. Això va convertir la cua, que fins a aquell moment era més o menys ordenada, en una autèntica allau humana, a la que els últims trepitjaven els que tenien al davant amb una autosuficiència digna d'una pel·lícula d'en Berlanga. I quan els dèiem, en català, que esperessin el seu torn, ens insultaren amb unes proclames anticatalanes dignes d'estudi.
És cert que l'independentisme ha fet aflorar l'escletxa entre catalans respectuosos amb el país, la seva història i les seves tradicions i els que simplement han vingut a ocupar-lo com una part de «casa seva», tot imposant les seves pròpies regles. Però també ho és que per avançar cal fer net amb alguns tabús del passat. I això és quelcom que els espanyols -i el seu govern hereu directe del franquisme- no han sabut fer mai.
