A organitzar manifestacions a l'independentisme no el guanya ni Déu. La de Brussel·les de dijous n'és l'enèsima prova. Altra cosa és que tanta mobilització al carrer serveixi per alguna altra cosa més enllà de fer trempar la massa. JxCAT, la llista de Carles Puigdemont, ha estat molt hàbil en capitalitzar la marxa groga a la capital administrativa d'Europa, una ciutat de cel habitualment gris i envaïda per funcionaris a sou de la Unió Europea: la manifestació va ser l'acte central de la campanya de la llista creada ad hoc per a les eleccions del 21-D. I la demoscòpia diu que l'invent de Puigdemont funciona... en detriment d'ERC. Fa tot just unes setmanes tots els pronòstics feien vencedor Oriol Junqueras; però el procés, viu electoralment, mort políticament, és capritxós, de manera que a dues setmanes dels comicis Esquerra ja sent l'escalfor de l'alè neoconvergent al clatell. Al carrer Villarroel les estirades de bells deuen ser constants, perquè la victòria perilla; la Presidència perilla; la majoria independentista, també. A tot això, el sorpasso constitucionalista és un interrogant majúscul. L'emoció està garantida fins al final i segur que hi haurà sorpreses. Sigui com sigui, el Govern que surti de les urnes haurà de gestionar un complicat escenari post-procés: si l'independentisme manté la majoria haurà de gestionar la frustració provocada per un discurs com a mínim poc sincer i a voltes naïf. No hi ha més sortida que una entesa Catalunya-Espanya que, si es mantenen els mateixos interlocutors en els dos bàndols, s'intueix quimèrica. D'altra banda, una victòria del bloc constitucionalista tampoc no traça un camí de roses en l'horitzó. La pulsió independentista es mantindrà, lògicament; serà imperativa una proposta de nou encaix de Catalunya a Espanya. La república (del lliri a la mà) no arribarà, per molt que @KRLS ho tuitegi mil cops; però les coses no poden quedar-se com estan. Toca baixar del burro abans que ens en facin caure.
