22 de desembre. Fer país i guerra freda

10.12.2017 | 06:30

El major dilema que tenim avui plantejat és què farem l´endemà del dia de les eleccions. Guanyi qui guanyi caldrà fer coses, engegar un camí. És evident que això dependrà de la composició que hi hagi al Parlament, però tot indica que els resultats estaran molt igualats entre els dos blocs i serà difícil escollir un camí net i clar.
Aquesta setmana he vist dos articles que parlen del mateix concepte. Un era d´Antoni Puigverd, que passava revista al modernisme de Barcelona, resultat d´un moment on es va estar més pendent de l´economia que no pas de la política. Conclou que el que cal és fer menys política, més societat, més ciutat, tornar a fer país. L´altre article era d´Anton Costas, que recordava una conferència de Jordi Nadal el 2009. La tesi era similar: cada vegada que s´ha volgut fer política, acabem en una greu crisi econòmica. En canvi, quan la societat catalana es troba oprimida, sap treure el millor d´ella per sobreviure. Sembla un argument masoquista: necessitem que ens exprimeixin per superar-nos, quan més cops de pal ens foten més espavilem... Es tracta d´una fatalitat inevitable? – es preguntava Nadal. L´ambició material i la satisfacció política no s´han de veure com termes incompatibles sinó complementaris, responia.
Aquests arguments contesten a la pregunta de què cal fer el dia després: impulsar la societat catalana fent política amb Madrid per obtenir el que es necessita per propulsar l´economia i el coneixement de Catalunya. És a dir, cal fer política d´una altra forma, canviar el peix al cove pel peix al camió, negociar amb força, fent veure a Madrid que, si Catalunya no funciona, Espanya caurà sota el pes d´un deute que no aguantarà. Fent veure, finalment, que si ens ho proposem, farem trontollar l´economia quan ens convingui. Fer política, en definitiva, també és com un episodi de guerra freda, on cada contendent sap les forces de l´altre i evita provar-les. Els fets d´octubre i novembre han ensenyat les cartes d´ambdós bàndols. El de la via unilateral ha vist quin pes es té a Europa i què és capaç de fer el poder de Madrid, jutges inclosos. Els de la via centralista han vist fins on pot arribar una mobilització pacífica, fins on es poden espantar les empreses i els mercats financers. Aquest coneixement és l´actiu que uns i altres han tret de l´enfrontament. A partir d´aquí el joc serà diferent en aplicació d´aquest coneixement.
El camí del 22 s´haurà de preparar, doncs, per guanyar força negociadora. Potser fent un govern de comú denominador, és a dir, amb Esquerra, Junts per Catalunya, PSC i Comuns, per fer possible el canvi del cove pel camió i alhora permetre alliberar els presos i fer una amnistia. Em temo, malgrat tot, que un govern amb molt pes a Catalunya, només per això, no indueixi al govern de Madrid a resoldre els punts conflictius de Catalunya, sobretot la llengua i el dèficit fiscal.
Aquesta setmana he estat al País Basc visitant una empresa que ens subministrarà pasta de paper i he pogut constatar una cosa que fa temps que la sabem: els bascos cobren el 50% més que els catalans i el nivell de vida és el 50% més car. Quan ho copses se´t regira l´estómac, quan veus que no treballen més ni millor que nosaltres però que són molt més rics, genera mal humor.
Catalunya s´ha posat a l´esquena Espanya mentre que els bascos i navarresos s´ho miren. I amb Espanya carregada a l´esquena hem de lluitar en un món global en el que sabem que som guanyadors. Hem de lluitar amb un llast excessiu, amb mitja Espanya que no contribueix als ingressos de l´estat. Una dada més de les que hem anat dient és la contribució a les pensions. Catalunya contribueix en un 26% en els ingressos de la Seguretat Social, uns 26.000 milions, quan per població ens tocaria 16.000 milions. És a dir, contribuïm en 10.000 milions de més que la mitjana espanyola. Dit d´altra manera, els nostres pensionistes futurs tindran problemes perquè la resta d´Espanya no contribueix amb la mateixa intensitat que Catalunya.
Queda clar, doncs, que caldrà fer política de guerra freda i de peix al camió. Cal demanar una millora substancial en el finançament i una compensació per l´aportació que fa l´economia catalana al conjunt de l´espanyola. També cal exigir que es renovin les infraestructures endarrerides, com rodalies i el corredor Mediterrani. A partir d´aquí proposo treballar de forma important per enfortir el teixit industrial de pimes i enriquir l´excel·lència exportadora tant en el món digital com en el món de la manufactura i el turisme.
No serà fàcil que el poder de Madrid accepti que cal cedir finançament a Catalunya, per la qual cosa caldrà fer memòria de guerra freda, recordar el que som capaços de fer, fent veure que els interessa més que l´economia exportadora funcioni a màxima potència i així permetre pagar les ineficiències espanyoles.
Algun polític va dir que la política que s´ha fet fins ara a Catalunya ha anat amb el lliri a la mà i que cal fer-ne una altra amb més mala llet. Així és: cal fer més economia que política i aquesta s´ha de fer amb guerra freda, recordant que podem fer mal a l´economia espanyola en el pitjor moment, que la subsistència d´Espanya a l´euro depèn del fet que Catalunya vagi bé.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema