L´oasi de Vilablareix

10.12.2017 | 06:30

La vida de l´escriptor –de l´escriptor minúscul, però amb prou anomenada com perquè de tant en tant el truquin i l´entrevistin als mitjans–, aquesta mena de vida pot ser ben grisa. Això no vol pas dir que sigui culpa de la gent que el requereix. Simplement vol dir que les entrevistes i altres modalitats del xou literari, en general s´esdevenen de pressa i corrents, amb una matusseria olímpica, sí, però també vol dir que totes aquestes coses sovint es fan a remolc d´exigències programàtiques i de sobreexplotacions. Els periodistes culturals, per exemple, amb prou feines tenen temps de llegir-se les primeres vint pàgines d´un llibre, i n´han de llegir molts.
Collonades, pensaran vostès, potser. Què més vol, l´escriptor minúscul? Que el rebin sota pal·li? Doncs no és això, mirin. L´escriptor minúscul vol, agafin-se fort, espera que si el conviden, ah, desitja arribar i que s´hagin llegit el seu llibre. Han de pensar que de vegades els escriptors minúsculs ens desplacem per anar a mitjans locals, entre morts d´il·lusió i morts de fàstic. Com que no vivim d´escriure, cosa d´altra banda ben normal, la gasolina o els bitllets de transport públic (i l´entrepà) ens costen uns diners que no guanyem, precisament amb allò que anem a vendre.
Tanmateix aquests dies he tingut la gran sort de comprovar que hi ha esperança. Vaig ser convidat al Vermut Literari de Cassà de la Selva. Em va presentar l´escriptor Jordi Dausà, que va preparar una arqueologia extraordinària de la meva obra. El públic, entusiasta; l´estona dilatada, esplèndida; i el dinar d´en acabat, tot plegat va ser per aplaudir-los. Dausà, en sentirem a parlar, també els ho haig de dir.
I dies després vaig anar a la ràdio de Vilablareix, regentada per en Didac ­–Didac, així, sense accent. La veritat és que em costa explicar-los la diferència entre aquest mitjà (107,5 FM) i la majoria d´altres ràdios on habitualment soc convidat quan trec un llibre. Potser que tiri de l´antigor: en Didac i la seva ràdio són com la torre sepulcral de Vilablareix, la segona més important de Catalunya, després de la Torre dels Escipions a Tarragona.
No ho sabien? A Vilablareix hi ha una torre sepulcral romana imponent, però oblidada en la quietud boirosa d´un camp apartat. Allunyada dels mòbils dels turistes, sòlida, sent créixer l´herba, majestuosa, sabedora de la seva esplendor anònima.
Metàfores enllà, els parlo seriosament, d´una excepció –com són els oasis al desert. En Didac et rep, xerreu una estona, genera un clima de confiança, perquè no té pressa ni es deu a ningú més que no sigui el convidat. Després us trobeu gravant una entrevista llarga, amb espai per a tot, davant d´un home que, no només s´ha llegit el vostre llibre, sinó que fins i tot ha fet per conèixer-vos. I finalment, sense esperar-vos-ho, us adoneu que no voldríeu anar-vos-en mai més. En Didac us fa sentir importants, en el sentit que us fa sentir valorats per la vostra obreta. Sensació, s´ha de dir ben clar, que costa de tenir en mitjans molt més coneguts i seguits. En resum, avui els he parlat d´un professional amb les idees molt clares sobre el seu ofici, tan difícil.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema