llegim a la premsa que es projecta tornar a la venda de la llet fresca, sense haver-la sotmès a la pràctica de la pasteurització. Aquesta imprevista notícia ens fa recordar unes pràctiques que són molt llunyanes en el temps i també molt poc d'acord amb el caràcter de la vida urbana dels nostres temps. No sé com arribarà la llet al consumidor. Quins camins seguirà per anar de la vaca a la taula del nostre esmorzar o a la barra del bar. El que sí puc recordar és com es desenvolupava vuitanta anys enrere el mercat de la llet en la nostra ciutat. Fins als anys trenta del segle passat aquest producte alimentari estava mínimament controlat en el seu aspecte sanitari, per no dir que hi havia un descontrol gairebé absolut. En els nuclis rurals de l'immediat entorn de la ciutat s'hi trobaven moltes cases de pagès que tenien algunes vaques lleteres. No es pot pas dir que es poguessin qualificar com a granges, ni atenent el nombre de caps de bestiar, ni als sistemes de munyir, ni a la quantia de la producció. Però cadascun d'aquells productors podia proveir un nombre determinat de clients.
A primera hora del matí i a darrera hora de la tarda venien a la ciutat lleteres provinents de Palau-sacosta, La Creueta, Sant Daniel, Santa Eugènia... Unes venien caminant des de la respectiva masia, altres acompanyades del marit o del fill, amb el carro o la tartana. Carregades amb la marranxa, amb el petricó que penjava del broc, anaven resseguint el trajecte acostumat, per anar despatxant la llet que feia ben poc que acabava de ser munyida. Per moltes cases era la primera visita que rebien en iniciar-se la jornada. I la lletera, mentre mesurava la llet amb el petricó i l'abocava al recipient familiar, feia algun comentari sobre el temps, si el matí era fred o calorós, si hi havia gebrada, si havien caigut quatre gotes o si la nuvolada amenaçava tempesta. O també, si en el trajecte havien observat alguna novetat, o s'havien assabentat d'algun esdeveniment positiu o negatiu o d'alguna malaurança. Aquell primer contacte amb la realitat exterior era com el precedent del que seria anys a venir el noticiari que rebríem per la radio i més tard per la televisió. La ràdio que ja es començava a conèixer, però de la televisió només se'n tenia una indefinida noció, com d'una gran novetat que s'iniciava a la llunyana Amèrica del Nord.
Hi havia famílies que esperaven l'arribada de la lletera el matí, altres al vespre i algunes el matí i al vespre, i així sempre disposaven de la llet més fresca. També existien en el nucli urbà lleteries, es dir botigues que venien llet. Algunes també servien esmorzars o berenars. I també s'hi celebraven àpats de caràcter familiar, en ocasió del bateig, la primera comunió, i fins i tot algun casament. D'aquests establiments en recordo a la Força, a les Ballesteries, a la plaça del Vi, a l'Argenteria, al carrer de l'Obra, a la plaça del Marquès de Camps, i no cal dir que també a la Cort Reial. Com a detall que ara ens pot sorprendre més és que en alguna d'aquestes lleteries darrere la botiga hi tenien la quadra de les vaques.
Els vespres podíem veure sota les voltes de la plaça del Gra, o a la vorera de la Rambla en el replà a tocar al pont de Pedra, una reunió de lleteres, de venedores de llet. Feien intercanvi del producte. Si a una n'hi faltava i a una altra n'hi sobrava tot es podia arreglar. I si un dia era en un sentit, l'endemà podia ser en sentit contrari.
L'any 1934 la corporació municipal prengué l'acord de posar ordre en la venda de la llet. No cal dir que els productors s'hi oposaren amb certa violència, amb el suport dels regidors de la oposició. Concentracions a la plaça del Vi i amenaça de no portar la llet a la central. Molts consumidors tampoc ho trobaven bé. L'alcalde i la majoria no es feren enrere. Muntaren la central lletera a l'Avinguda Ramon Folc, cantonada amb el carrer de Real de Fontclara. En el complex on es trobava l'escorxador, el dispensari municipal, i el parc de bombers. Organitzaren una forta campanya de sensibilització ciutadana argumentant les deficiències del sistema tradicional de venda i distribució. Falta d'higiene. Deien que les mosques rondaven el petricó encara gotejant de llet. Que els venedors feien tota mena de trampes per millorar el negoci. Si aigualien la llet. Si hi feien certes porqueries a fi que aparentés ser de més qualitat. Qualificaven de poc sanitós el tràfec que el vespre feien les lleteres intercanviant el seu producte... Per altra part també es produí un moviment per desacreditar la llet de la central. Si en una de les ampolles hi havia trobat un clau. Si el producte era aigualit. Si el preu era superior al que s'havia pagat fins aquell moment... No faltaren venedors ni compradors que volguessin saltar-se l'ordenança municipal. Si la lletera no podia venir a casa, la compradora aniria a la masia. I algunes mestresses de casa, amb unes ampolles o una marranxeta emprendrien diàriament una petita excursió fins a Sant Daniel, Palau o Santa Eugènia, per comprar la llet acabada de munyir, i de tota garantia. L'Ajuntament prengué mesures per evitar l'incompliment. Els burots i la guàrdia municipal vigilaren rigorosament les entrades de la ciutat i intentaren impedir l'entrada furtiva de la llet. L'enfrontament entre els empleats del municipi i les compradores arribà a escenes violentes. Uns volent buidar el contingut dels recipients, les altres impedint-ho amb tota la seva força. Quan semblava que la oposició havia amainat i que la ciutadania s'anava acostumant a consumir la llet de la central arribà el fatídic vint de juliol del trenta-sis. I aquella dramàtica matinada, la central lletera fou assaltada i destrossada totalment. Però les lleteres de l'entorn rural ja s'havien deshabituat de venir a Girona a vendre el producte i qui volgué beure llet s'hagué de traslladar forçosament a les masies. Una altra solució era la de consumir llet de pot. La més coneguda era la Nestlé que molta gent en deia la del «Nen», ja que en l'etiqueta del pot hi figurava un rostre d'un nen pletòric. Però en aquells temps d'escassesa també hi havia dificultat per trobar-ne. Quan es tornà a la normalitat es restablí la central lletera i ja tothom s'anà acostumant a la llet envasada i a la llet en pols de les més variades marques.
També podem recordar quan es venia pels nostres carrers la llet de cabra. Algunes persones amb problemes gàstrics, la prenien per prescripció mèdica. A primera hora del matí, el cabrer, amb el seu ramat baixaven de les pedreres i feia l'acostumat recorregut pels carrers de la ciutat on tenia la seva clientela. Anava fent les corresponents parades i els compradors o compradores baixaven amb el pot on anaven abocant el producte que munyien al mateix moment. Era la llet ben fresca, o millor dit ben calenta.
No sé com serà ara la distribució de la llet. Però el que sí és segur que no tornarem a veure les lleteres anant de casa en casa ni el cabrer recorrent els carrers amb el seu ramat.
