Quina mena de gent són

24.12.2017 | 06:30

El 1944, en les tenebres de la postguerra, proposen a Gaziel de presidir els Jocs Florals de Barcelona. Després de certs dubtes, l´escriptor guixolenc accepta i, en una masia del Vallès, en la semiclandestinitat, pronuncia un discurs que formarà part dels quatre assajos de Quina mena de gent som.
És un llibre revelador. Gaziel reflexiona, amb una lucidesa i una claredat admirables, sobre la relació entre Catalunya i Espanya. Afirma que Castella ha acabat dominant tots els pobles d´Espanya excepte el català i que, tant la dreta com l´esquerra espanyoles, tenen en comú una aversió al fet diferencial català i «la voluntat fanàtica d´anorrear-lo». Espanya (dominada per l´esperit de Castella) és un poble essencialment imperialista, militarista, dogmàtic, mentre que Catalunya és un poble amb sentit pràctic, de tarannà pacífic i treballador. Són, per tant, dues realitats incompatibles, condemnades a no entendre´s, encabides en un mateix territori com si és tractés d´una mala passada del destí. En el cas de Catalunya, el destí sembla especialment cruel perquè l´ha situada entre dos estats centralistes i dominadors, com són Espanya i França. I si tot plegat no fos prou complicat per a un petit i indefens país com el nostre, cal afegir-hi «l´autèntica repugnància que experimenten ells, al fons del fons (àdhuc si saben ofegar-la amb la més exquisida cortesia), quan senten que parlem català».
Gaziel, però, també analitza les falles de Catalunya: la seva tendència indefugible a perdre sempre totes les batalles, la seva impossibilitat a constituir-se com a estat, o –brillant metàfora– la seva impotència per encarnar en cos la seva ànima. L´escriptor lamenta el munt d´oportunitats malagua­nyades, de jugades desaprofitades, de moments històrics perduts... Però, al cap i a la fi, malgrat que Catalunya sigui des del punt de vista polític «una desgràcia perfecta», gaudeix d´una «vida exemplar i extraordinàriament saborosa», mentre que a Castella «la vida hi és infinitament pobra i trista». I això darrer, crec jo (encara que Gaziel no ho digui obertament), crea un complex d´inferioritat terrible, una mena de gelosia malaltissa que ha portat Espa­nya a voler no només vèncer i dominar Catalunya, sinó també a humiliar-la sempre que ha pogut. Ho ha intentat de nou amb el 155 i una campanya electoral bruta i deshonesta, però tampoc no se n´han sortit.
El problema, doncs, no és tant quina mena de gent som, sinó quina mena de gent són.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema