La música, aquella de les belles arts que posa ordre als sons en el temps, també sap posar la seva saviesa entre els arbres quan aquests s'agrupen amb naturalitat al bosc mal pentinat o algú els ha arrenglerat a una solemna plantació. La música no distingeix els orígens de la massa forestal i s'hi posa per via natural. Òscar Martín ha observat que a la tardor les fagedes fan una música especial i que és més aspra que la que produeixen a la primavera, és a dir segons la sequedat o la tendresa de les fulles; a l'hivern, amb el fullam a terra, la música ja és una altra cosa, quan tot s'arrossega contra la pedra. És tota una observació per fer-nos reconèixer que, més enllà de la fama de pintora que té la naturalesa, també cal apreciar-li aportacions a l'art de la música. Es fan veritat els versos de Guerau de Liost: «sentiríes l'impuls de la terra total i et seria fratern l'esperit vegetal.»
L'espectacle gratuït de la natura -amb música o sense- ha guanyat molts adeptes des que el cotxe va quedar a l'abast familiar. Abans, la descoberta i el goig dels escenaris naturals eren cosa exclusiva dels excursionistes pròpiament dits. Històricament el poeta Petrarca va marcar-hi un inici pujant al mont Ventós, situat a la Provença, i va fer una proclama de gran satisfacció perquè va veure en aquella puresa de les muntanyes un motiu de reflexió i de purificació personal. Els diumenges d'ara mateix -sense buscar tant refinament de poeta- tenim a l'abast el goig d'unes possibilitats i facilitats d'accés a llocs insospitats, impensables a la nostra infància.
Una de les activitats que recorden amb més emoció els nois i noies que tornen d'unes colònies d'estiu és l'experiència de la solitud passant una nit al bosc: els arbres no dormen, no callen mai, tant es pot escoltar un concert de fulles, modulat per la tramuntana o pel ventijol, com un assaig de percussió que fa el brancatge quan va cruixint; aquells nois i noies diuen que és inoblidable, molt reflexiu,una vertadera música de bosc. Deuria ser en un moment d'inspiració semblant quan el músic Josep Baró Güell va compondre a Girona la sardana Els arbres de la Devesa en saben una cançó.
Les 40 hectàrees i els milers de plàtans que tenim a la Devesa ens poden fer sentir aquell esperit vegetal, que diuen els poetes. Deixem ara, per un moment, a un racó del parc, les feixugues xerrameques sobre projectes, pressupostos, desavinences, usos que no es realitzen, enquestes de gran fanfàrria, deixadeses lamentables, promeses enganyoses, tot allò de negatiu que va acumulant la Devesa, com si fos el pati del darrere d'una ciutat de festivals. Deixem-ho. Mirem-nos la Devesa, senzillament, com una oferta de recursos educatius, per ella mateixa. Les arts poden tenir a la Devesa un esplèndid recorregut que, fins ara, s'ha limitat a unes poques aportacions escultòriques, de gairebé un centenar d'anys d'antiguitat.
L'estimació de la presència vegetal com a base i estintolament i promoció de la cultura d'un poble no hauria de ser mai una aventura incerta, com la d'ara. A Girona ens podríem reafirmar obrint el cor a la Devesa, que no solament la tenim heretada dels nostres pares, sinó que també és prestada pels nostres fills.
