Si hi ha dos llocs al món on avui pot esclatar un conflicte obert són Corea del Nord i l'Iran i en tots dos ha començat l'any amb novetats interessants.
El cas de Corea és el més greu perquè estem parlant d'un arsenal nuclear en mans d'un megalòman impredictible, Kim Jong-un, que amb les seves bravates amenaça un altre megalòman impredictible que és Donald Trump. Només els falta compartir perruquer. El primer li va felicitar el nou any dient que les seves bombes atòmiques podien arribar a tot el territori nord-americà i que a més tenia el botó nuclear a la taula del seu despatx, i el segon li va contestar que ell també té un botó nuclear i que el seu és molt més gran. Aquest és el nivell del diàleg.
El problema amb Pyonyang és que ha travessat ja el llindar nuclear. Corea té la bomba i això li dona seguretat perquè ningú, inclosos els EUA, es pot arriscar amb un atac que no destrueixi de cop tot l'arsenal nuclear nord-coreà, ja que n'hi ha prou que li quedi una bomba, una sola, perquè pugui produir terribles danys a Tòquio o Seül, que són dues capitals que li queden bastant a prop. I ja s'ocupen japonesos i sud-coreans d'apaivagar els nord-americans. Com a conseqüència, Trump no sap gaire bé què fer llevat d'amenaçar i insultar, i això deixa la iniciativa en mans del líder nord-coreà, que pot ser un menyspreable tirà però que no està boig. O no ho està del tot. I ara Kim Jong-un, el grassonet del pentinat impossible, ha aprofitat el seu missatge del cap d'any (occidental) per convidar Corea del Sud a entaular converses sobre la participació de Corea del Nord en les Olimpíades d'Hivern, que tindran lloc al febrer a prop de Seül.
Els sud-coreans s'han afanyat a acceptar perquè volen que els seus Jocs siguin un èxit i de fet ja havien demanat als nord-americans que ajornessin unes maniobres militars que podrien posar-los en perill. El líder nord-coreà ha aconseguit així ficar una falca entre Seül i Washington perquè el seu oferiment s'ha fet deixant ben clar que Pyongyang no renuncia a dotar-se d'armes nuclears cada vegada més sofisticades i més potents i això és una cosa que no ha agradat gens a Washington. Potser estem davant d'un simple intent del nord per guanyar temps, mentre que altres pensen que potser pugui sortir alguna cosa positiva d'aquestes converses. En tot cas, l'escepticisme està més que justificat.
D'altra banda, l'Iran està complint amb els compromisos que li imposa l'acord nuclear que va subscriure el juny de 2015 amb la comunitat internacional, i així ho reconeix l'AIEA (Agència de l'ONU de l'Energia Atòmica). Però a Trump no li agrada l'acord perquè el va fer Obama i perquè al seu parer «dona molt a canvi de res» i el vol derogar o, almenys, renegociar-lo, el que no és fàcil perquè els altres signants s'hi oposen i els iranians també.
Trump diu, i té raó, que l'acord nuclear ha donat a l'Iran diners per estendre la seva influència sobre l'Orient Mitjà a través dels seus aliats houthis (Iemen), alaouites (Síria), Hezbollah (Líban) i xiïtes (Iraq i Bahrain). També diu que l'Iran està desenvolupant uns míssils de llarg abast que posen en perill Israel. I que a més fa contraban d'armes i que viola tots els drets humans imaginables. Tot això és veritat, però són coses que res tenen a veure amb l'acord nuclear, i aquest, l'Iran el compleix. La ironia és que han estat els nord-americans els que més han ajudat a eliminar els enemics de l'Iran en destruir el règim iraquià de Saddam Hussein, en acabar amb l'Estat Islàmic, en debilitar els talibans a l'Afganistan, i en permetre que Bashar al-Assad es mantingui en el poder a Síria. Aquesta és la veritable raó que la República Islàmica de l'Iran hagi emergit com la potència hegemònica a la regió, aprofitant que Erdogan i Al-Sisi estan ocupats a reprimir les seves pròpies poblacions i tenen poc temps per a la política exterior.
Trump intenta utilitzar l'Aràbia Saudita per muntar un front sunnita en contra de l'Iran, fins ara amb poc èxit. Per això ha de veure amb satisfacció les revoltes que han esclatat aquests dies a l'Iran i que s'han estès per tot el país després d'unes filtracions dels pressupostos que mostren la quantitat de diners que va a les fundacions religioses dels aiatol·làs i als Guardians de la Revolució, que són un autèntic estat dins de l'estat. Aquestes filtracions (sobre la procedència de les quals cal especular) han fet vessar el got de la paciència d'una població amb altes taxes d'atur (es parla del 40% en el cas dels joves), que té problemes per arribar a final de mes, i que està farta de corrupció i d'aventures militars a l'estranger. I que, a sobre, ha acceptat un acord pel qual renuncia a l'arma nuclear i del qual esperava obtenir millores immediates en la seva vida diària.
Probablement el règim podrà controlar la situació, però sens dubte també prendrà bona nota d'aquesta segona advertència que la població envia als clergues que tenen el poder polític. Caldrà veure si els actuals desordres beneficiaran els moderats o els radicals dins del règim i per això serà interessant veure com uns i altres maniobren per sortir-se amb la seva.
