Escric el meu primer article d´aquest any 2018 quan fa exactament 16 dies que ha començat. Un altre any a la butxaca, intens en vivències i en records que ha donat pas al present, ple d´incògnites pel que es refereix a la situació política que estem vivint i patint. Negociacions rere negociacions, declaracions rere declaracions, però la realitat és que seguim paralitzats, a un dia per a la sessió de la constitució del nou Parlament de Catalunya i a uns quants més per a la investidura del president de la Generalitat, investidura que, a hores d´ara, no sabem com es portarà a terme. Segueix sent una incògnita. Comencem un any amb unes incògnites prou importants com perquè es resolguin de la millor manera i el més ràpid possible. És urgent i necessari. Pel bé del país.

I parlant d´urgències, aquestes festes de Nadal les urgències dels hospitals gironins han estat col·lapsades. La gent que ho ha viscut en directe, com ha estat el cas dels meus veïns més propers, s´ha sentit sobrepassada per la situació que han hagut de suportar. En el seu cas, més de 30 hores a les urgències de l´Hospital Josep Trueta entre el box i el passadís, entre el passadís i el box, a l´espera d´un llit en una habitació. Bona atenció mèdica. Manca de recursos. Això em sona. Ha estat un final d´any que s´ha correspost al que ha estat tot l´any: difícil, dramàtic i esgotador com escrivia en l´article amb què vaig acomiadar el 2017. I mentrestant, una part del govern a la presó i l´altra a Brussel·les. I, tal com s´havia anunciat, ahir dilluns haurà sortit la sentència del cas Palau. I anem entomant els esdeveniments tal com venen i no ens posem nerviosos que, segurament, n´hi ha per a molt temps. I acabem d´encetar un nou any amb els millors propòsits.

És aquest un país, el nostre país, difícil de gestionar, on tot s´eternitza, políticament divers, és lògic que sigui així en ple segle XXI, però tremendament complicat a l´hora de negociar, de pactar, de decidir, d´arribar a acords. D´arribar a grans acords que és el que fa gran la política: governar amb l´objectiu prioritari de millorar la vida de la gent en els diferents àmbits de la seva vida que, en definitiva, és la de tots nosaltres. Renoi, com costa d´entendre. O potser és que no es vol entendre. La nostra història parla per si mateixa. Hem rebut, i de valent, al llarg de les diferents èpoques però no n´aprenem o, millor dit, no n´aprenen els qui s´erigeixen en els nostres representants. I van passant els dies i els anys, i hom té la impressió que no avancem gaire, per no dir gens. En millores i drets socials més aviat hem retrocedit. I fa molta por perquè, a aquestes altures, presagiem quin pot ser el proper pas. I no serà, precisament, a favor nostre, vull dir de tots aquells que sempre hem viscut d´un sou amb el qual ens hem guanyat el pa escrupolosament, sense privilegis de cap mena.

Tornem, però, als bons propòsits amb què hem començat aquest nou any i que ja hem acomplert a l´anterior: seguir cuidant la salut que és el bé més preuat que tenim, no perdre el sentit de l´humor que va lligat a la intel·ligència i, a més, diuen que allarga la vida, seguir amb una bona dosi de música i de cinema, imaginar un viatge i fer-lo, gaudir d´una bona passejada a prop del mar, mantenir les bones amistats, estimar i que ens estimin (o estima i fes el que vulguis, que, segons ens van explicar, ho deia Sant Agustí), i, sobretot, entomar amb el millor dels somriures allò que ens deparin les properes setmanes. I la resta de l´any.