Prediccions i vaticinis

19.01.2018 | 08:20

No sé si serà pel meu passat d'exitós tarotista o perquè escriure articles d'opinió confereix aura de visionari, però cada cop és més freqüent que m'aturi gent pel carrer -o al gimnàs, o al bar, o al bar del gimnàs- per interrogar-me.

- Què, Soler? Com acabarà això de Catalunya?

Un intenta sortir-se'n amb simpatia i contesta que malament, que a veure quan ha acabat bé res en què els polítics catalans hagin posat les grapes, excepció feta de comissions parlamentàries que han acabat al puticlub, tot pagat amb diner públic.

-Hahaha, no, ara de debò, què penses que passarà?

Aquests són els pitjors, els que no es conformen amb una sortida més o menys enginyosa i insisteixen. I jo què sé, vostè m'ha vist cara d' Aramís Fuster, bona senyora, estic temptat de respondre. Però aleshores recordo la primera regla del tarotista, que coincideix amb la primera regla del polític (i del matrimoni): dir sempre a l'altre allò que vol escoltar. Si vaig fer felices centenars de senyores casades –i que em perdonin les feministes, però la majoria d'usuàries del tarot són dones– amb el senzill mètode d'assegurar-los que les cartes em deien que el seu marit ja no els feia gaire cas, però que veia que aviat hi hauria una altra persona en la seva vida –obre bé els ulls, amiga Pilar, que potser ja t'està enviant senyals i tu no te n'adones–, més he de poder acontentar els que volen conèixer el futur polític del país. Només calen dots d'observació. Un exemple: si qui pregunta porta un llaç groc a la solapa, cal primer assegurar-nos que no és d'una penya del Cadis FC i tot seguit –amb veu de qui sap coses però no pot revelar les fonts– incidir que la situació és insostenible, que Europa ja ha avisat seriosament Rajoy, que en Puigdemont arribarà en llaor de multituds i que la independència no serà tan ràpida com pensàvem, però ja s'albira a l'horitzó. Ah, i que els carrers seran sempre nostres, cal tenir sempre presents els carrers.

-Mmm. Ja m'ho pensava. Moltes gràcies, Soler.

I avall, que fa baixada. Posem ara que, qui pregunta, aprofita per felicitar-me per un article en què criticava TV3, o pels «Diaris de l'exili daurat» de l'expresident que vaig publicar. A aquest se li ha d'assegurar que en Puigdemont acabarà a la presó més aviat que tard, que molta revolució però amb uns dies de presó tots han acabat fent petons a la Constitució, i que el «tenim pressa» s'ha convertit en «llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia» i gràcies.

- Mmm. Quanta raó. Moltes gràcies, Soler.

En realitat, no només no tinc ni idea del que passarà, és que ni tan sols m'importa. Un dels meus entreteniments preferits és mirar els noticiaris de TV traient la veu. Primer, perquè no m'interessa el que diuen els polítics, però sobretot perquè treure la veu a algú és com treure-li la roba: es mostra tal com és. Les imatges mudes del president fugit, per exemple, han anat evolucionant des d'algú que tenia el llenguatge corporal de qui pateix deliris de grandesa, fins a les actuals –ulls esbatanats, somriure incoherent a tota hora, galtes caigudes, gestos infantils– d'algú a poques hores d'ingressar en un frenopàtic. A mi, que visc només per divertir-me, el que debò m'agradaria és que aquest fulano fos president.

-I creus que ho serà, Soler?

-I jo què sé, vostè m'ha vist cara d'Aramís Fuster, bona senyora?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema