L'expresident d'Unió Democràtica a Girona, frustrat aspirant a dirigent d'ERC i, finalment i com a últim refugi, home fort del PP a Catalunya -fracassats a part-, ha decidit declarar una guerra psicològica a l'alcaldessa de Girona. Enric Millo ha posat la diana a Marta Madrenas per tal de mostrar-se com a delegat lleial de Rajoy a Catalunya, fent mobbing polític al més dèbil. Al més pur estil pinxo d'institut, ha aparegut dues setmanes seguides a Girona per amenaçar la seva alcaldessa de deixar la ciutat empobrida i sense inversions si no s'abaixa els pantalons i es rendeix i lloa el virrei. I ho diu compareixent davant dels mitjans franquejat pel seu subdelegat a Girona amb un somriure delitós.
Si Marta Madrenas no s'asseu en persona amb «Jo, l'Estat» (no vol tècnics plebeus al seu costat) a Girona se li poden complicar projectes com la restauració del parc Central, el baixador del TAV a l'aeroport, el nou Arxiu Històric o la reforma de la plaça d'Espanya, víctima aquesta i el parc Central de la incompetent planificació de les obres de l'alta velocitat. En definitiva, Millo està disposat a desgraciar i mutilar la ciutat i a les comarques de Girona (l'arxiu és provincial i el baixador de l'aeroport no és a Girona ciutat) pel seu litigi amb Marta Madrenas. Com si Girona fos ella i l'Estat ell. Els ciutadans de Girona no han de sortir perjudicats de les baralles polítiques. Si volen poden sortir al carrer a partir-se la cara. En general els ciutadans tenen el mal costum de preferir que la ciutat funcioni. No és de calaix la ineficaç candidesa de Madrenas i, encara menys, el «matonisme» del delegat Millo. Madrenas s'hauria de començar a plantejar seriosament governar amb lideratge i eficàcia la ciutat, en lloc de persistir a presentar-se com l'única heroïna local de l'1 d'octubre.
Els vells virreis només tenien dues maneres de fer-se respectar: essent magnànims, efectius i estimats pel poble o, per contra, amb tirania i brutalitat. Jutgeu vosaltres quin és el camí triat per l'Enric Millo, l'home que ha gosat dir que no veu malament que es posi el nom d'1 d'octubre a places i carrers perquè, en definitiva, els catalans són gent a qui els agrada celebrar derrotes.
D'això se'n diu pixar fora de test.
