Víctimes de l'Estatut i del Procés

07.02.2018 | 07:08

Hem vist desfilar tants esdeveniments fugissers a Catalunya que no els hem pogut pair, tal com passa en pel·lícules d'acció trepidant, on el veloç moviment que narra l'argument no ens permet pensar i quan acaben ens adonem que uns fets no lliguen, però el dinamisme ràpid i la necessitat apressada per seguir la història no ens ha regalat ni un calmós moment per a la reflexió. El director se serveix d'aquest llenguatge cinematogràfic per colar autèntiques animalades. L'espectador no presta atenció als errors, a les incoherències psicològiques dels personatges, ni a la pròpia trama, sigui d'intriga o d'aventures.

Catalunya ha estat una sala de cinema i ens hem contemplat ensems com a actors i espectadors d'un film que narrava amb estil vibrant històries d'actualitat; una part del públic aplaudia quan sortien el seus, els bons, i l'altra meitat vociferava si apareixien els seus, els bons. Com tota pel·lícula d'acció al final hi haurà guanyadors i perdedors, de moment encara s'està cinematografiant. Els vencedors d'una guerra no sempre són els justos, els nobles, els més morals, com va dir Unamuno es pot vèncer i no convèncer.

I tot va començar quan Pasqual Maragall va fer una campanya electoral basada en la urgència d'un nou estatut. Va encimbellar-se (2003) a la presidència de la Generalitat i es formà el «tripartit». Indubtablement tots els maldecaps deriven del nou estatut. ¿P. Maragall preveia que encoratjaria el moviment independentista promovent un nou estatut, i ja intuïa que el PP si oposaria, i que també el PSOE demanaria a Guerra que passant-li el ribot el deixés llatí? No. Però inqüestionablement així ha anat.

Tots els moviments convulsos en una societat amb ambició de canvi substancial generen màrtirs i víctimes. De moment no tenim grans herois, però sí un bon grapat de víctimes. El 2005, quan va començar a parlar-se del nou estatut, Antoni Gutiérrez vaticinà, com a home provecte, que l'Estatut s'enduria molts polítics, un verdader carnatge, i alguns serien executats de forma injusta, del tot immerescuda, víctimes colaterals.

Igual passarà amb el procés, malgrat que és prematur presentar noms perquè tot depèn de com maniobri l'Estat espanyol, que controla el poder polític, legislatiu i judicial. Depèn també del Tribunal Constitucional, que interpreta la llei escrita en llenguatge amfibològic, com afirmà Fraga Iribarne; el redactat admet lectures diferents a fi que els de dreta, de centre i d'esquerra, puguin governar.

La llista de víctimes arran de l'Estatut és llarga, el més significatiu és el nom de l'autor de la idea, Pasqual Maragall, però rere seu, Josep Maria Vallès, Joaquim Nadal, Pia Bosch, Montserrat Tura, seguits de noms importants d'ERC com Puigcercós, Carod Rovira, Joan Ridao i altres d'Iniciativa com Joan Herrera, Carme García, Joan Saura, Joan Boada, Cesc Baltasar. Alguns ben joves si es té en compte que un company més gran, l' Ernest Maragall, està en actiu.

Si s'intenta explicar a un estranger desinformat el que ha passat a Catalunya des del 9 de gener del 2016, quan Artur Mas, candidat a la presidència, va ser vetat per la CUP i per sorpresa de tothom va anunciar que el nou president seria en Carles Puigdemont, no entendria res; probablement el foraster tindria dificultats per seguir racionalment l'enfilall de fets lligats en la corda del procés, com tampoc trobaria massa sentit l'absència de política per part del govern de l'Estat espanyol. Rajoy ja fa pinta d'extraterrestre, de viure desinteressat pel món real; l'estranger ens ho confirmaria: Rajoy és un ens que pertany a la dimensió desconeguda.

Insisteixo, he vist moltes pel·lícules d'acció escenificades a Catalunya, però els protagonistes, polítics i activistes, són reals amb noms i cognoms; aquests pitjaven el pedal de l'accelerador i convocaven els actors secundaris, també de carn i ossos, perquè es manifestessin sense saber massa bé si era a favor d'una república d'esquerres, escindida d'Espanya, o d'un estat propi vaporós, sense cap reconeixement internacional i socialment transversal. A vegades era un film de policies, un thriller, un western, fins una comèdia, un melodrama que pot acabar amb una tragèdia. De moment el procés no s'ha llevat cap vida, però ha fet córrer les porres de la policia que han provocat ferides sagnants en les sensibles carns de la memòria col·lectiva.

Els fets més remarcables van començar després que Carles Puigdemont el 10 de gener del 2016 va ser anomenat president. Des de llavors va estar sotmès a una gran pressió política per part de Òmnium, ANC, ERC i la CUP. No es pot oblidar l'atemptat del 18 d'agost a Barcelona, que tampoc va quedar exempt de significat polític en les dues direccions: els mossos maldestres que no van preveure res o els mossos van ser modèlics en totes les seves actuacions.

La solució del conflicte depèn de la capacitat de maniobra política de l'Estat espanyol. Part considerable de catalans irreductibles s'han manifestat, els que estan contra la independència també frisen per hospitals sense llistes d'espera, gratuïtat de les autopistes, corredor mediterrani, etc. Si l'Estat no ho resol eixamplant l'autonomia o anant a un estat confederal amb el vistiplau del monarca, res s'arreglarà. Perquè no es pot exigir en democràcia que les persones renunciïn a les idees, ni tampoc a portar-les a la pràctica de forma pacífica. I no és el tot o el res, és senzillament posar-se a negociar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema