20 de febrer de 2018
20.02.2018

Anem fent balanç

20.02.2018 | 09:29

Per demostrar que als music halls no s'havia produït cap evolució, Bernard Shaw va explicar que una nit es trobava en un, veient el número d'un prestidigitador amb unes boletes. Avorrit, va marxar, i al cap de deu anys va tornar a entrar al mateix local.

- El prestidigitador –escriu Shaw– continuava encara allà, jugant davant de l'audiència amb les mateixes boles.

A mi em passa amb Catalunya el mateix que a Shaw amb el music hall. Podria haver marxat als anys 70, tornar avui, i veure que encara estem defensant el català a l'escola, demanant que tornin els exiliats, reclamant amnistia per als presos i intentant tornar a tenir Estatut d'Autonomia. És clar que la meva visió, com la de tots els que tornen, seria esbiaixada. Tot el que reclamen els catalans ja ho tenien, i amb escreix, fa un any. Que ara ens trobem pidolant el que hem disfrutat durant dècades és mèrit dels enginyers del procés, el principal dels quals, per a més inri, posa des de Brussel·les el màxim de dificultats perquè el país torni d'una punyetera vegada a la normalitat.

Ja que ni el país ni la llengua em desperten cap sentiment –no esperi ningú de mi que mogui un dit per un o altra–, soc la persona més adequada per fer un balanç desapassionat –l'únic balanç creïble– de la situació. No facin cas d'eslògans, sentiments i actes de fe, per més que siguin el que més es porta avui a Catalunya, i anem als fets. Els fets són que tenim polítics a la presó, una policia qüestionada, un país dividit, una autonomia intervinguda, alguns cops de porra rebuts, fuga d'empreses i un expresident pròfug, tot i que això darrer no estic segur que formi part del balanç negatiu. Per si no n'hi hagués prou, algunes qüestions sobre les quals planava un consens comencen a ser discutides, cosa que m'encanta perquè soc de l'opinió que tot pot ser discutit. Em refereixo al català a l'escola, que no s'hauria posat en qüestió si no fos pels esdeveniments dels darrers mesos. I m'ensumo que no serà el darrer que es posa en qüestió.

A canvi de què? Zero. Ni per un moment, ni un sol instant, es va avançar ni un mil·límetre cap a la independència. Mai hi va haver ni la més remota opció, i ho saben. El balanç és així de trist. En lloc de prestidigitadors, tenim pallassos a l'escenari.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema