26 de febrer de 2018
26.02.2018

El gen convergent sempre guanya

26.02.2018 | 07:09

Gary Lineker, el que fou davanter centre del Barça, diuen que al final d´un campionat d´Europa d´aquell temps, un xic molest per haver perdut, va dir la frase «el futbol és un joc d´onze contra onze on sempre guanya Alemanya». Aquí a Catalunya podríem dir una cosa semblant, «les eleccions són coses de partits, els partits canvien d´estratègia i fins i tot de nom, tenen programes més o menys coherents, fan bona campanya o no, etc. però al final s´imposen els convergents de sempre». I ara estem discutint quin convergent ens toca aguantar com a futur president. És curiós com després de l´època pujoliana, amb el final postergat de descomposició corrupte, després del 3% provat, de les seus embargades judicialment, etc. encara avui el gen convergent aconsegueixi imposar-se a casa nostra amb el vistiplau d´ERC i la CUP (suposadament d´esquer­res). Perquè la corrupció, els canvis de jaqueta i les polítiques de dretes que s´han practicat són reals i, no obstant això, els mantenen el suport.
Molts cops m´he preguntat quina és la ideologia i l´estratègia que fan que això passi i haig de dir que només hi trobo una explicació plausible. I és que Catalunya ha estat la capdavantera del populisme i la post-veritat que ara descobreixen altres indrets. I tot això es pot reduir a una sola cosa, que és el victimisme perpetu. Perquè el victimisme es redueix bàsicament a dues premisses:
1.- Per una part, nosaltres ens creiem els millors, estem segurs del «som els millors», com deia Espriu (o potser és el complex d´inferioritat que diu Pla que tenim). I som una gent de molt bona fe, nosaltres som essencialment bons com defensa en Junqueras. Postveritat pura perquè això és només el que nosaltres creiem i ens agrada sentir i repetir. La realitat és que som un país com molts altres, amb coses bones i dolentes. Considerar-nos millors i de més bona fe em sembla un infantilisme.
2.- No podem demostrar aquesta superioritat perquè no ens deixen, perquè estem sotmesos, perquè ens ho impedeixen. Populisme del més vulgar perquè mai en la nostra història havíem tingut el grau d´autonomia del qual gaudíem quan vam començar tot l´embolic de l´independentisme infantil en què ens trobem immersos. El que passa és que no sabem aprofitar les nostres oportunitats i nosaltres mateixos ens posem en carrerons sense sortida.
Fem un xic de ficció i suposem que fóssim un estat independent d´Europa. Creuen que no s´hauria de negociar constantment amb les autoritats europees tots els temes? Hauríem de negociar la nostra aportació al pressupost comunitari i estaríem sotmesos a les lleis europees. I qui les faria, aquestes lleis? Serien les que nosaltres voldríem o hauríem de pactar-les i sotmetre´ns al que s´acordés? Doncs això és el que hauríem d´estar fent a Espanya. I tractar de ser proactius, presentar projectes atractius com es va fer amb els jocs olímpics, ser lleials amb les altres institucions de l´estat perquè si volem que ens respectin hem de respectar el que acordem. I tot això és el que no es ve fent des de l´època d´en Pujol. Jo sempre recordo els anys de pactes de Pujol amb els governs de torn a Madrid, on sempre es pactaven uns pressupostos en els quals s´havien aconseguit grans avenços i sempre ens deien que estàvem igual de malament al final. I recordo com Pujol va vetar de forma reiterada participar en el govern d´Espanya com volia Roca Junyent i va criticar sense pietat els socialistes que hi varen participar. I tot, ho dic amb pena, per conservar el poder a Catalunya i donar vida al victimisme més populista. Per no parlar de l´actuació totalment deslleial de l´astut Mas envers els altres partits catalans amb els qui havia pactat un nou estatut per anar ell sol (com a representant que no era de Catalunya) a pactar amb el govern Zapatero l´estatut a Madrid.
I podria continuar però, com que l´important ja està dit, voldria recordar que avui tornem a estar en el victimisme més pur (nosaltres som molt bons però molt més del que podríem imaginar i els altres –els catalans no independentistes i els espa­nyols– molt, molt dolents) i amb la incapacitat de sortir del cul-de-sac en què ens han ficat mentre Catalunya pateix des del punt de vista econòmic i social una situació que cada vegada va a pitjor. I per no tenir govern, per no saber sortir del punt mort en què estem la situació pot anar-se deteriorant amb la col·laboració inestimable del PP i Ciutadans (i si no vegin el tema de la llengua tan grata a Ciutadans. La llei de Murphy ja deia que quan una cosa va bé sempre es pot espatllar). Per la gent de bona fe que ha cregut amb el victimisme potser ja seria hora de demanar explicacions, de canviar de rumb i tractar de fer un govern que representés tot Catalunya i decidís governar, resoldre els problemes i pactar amb Espanya (no sols amb el govern del PP que ara ens toca patir) una sortida real. Els que avui pateixen els efectes més demolidors de la crisi, els que pateixen les retallades i les desigualtats cada cop més pu­nyents segur que ho agrairien.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema