Tal com ha passat altres vegades, fenòmens succeïts a Catalunya han acabat per marcar tendència, en el conjunt del país. Si el 2012, amb l´inici del Procés independentista, es va intensificar una lluita soterrada (i inconclusa) entre ERC i l´antiga CiU, per aconseguir l´hegemonia nacionalista, des de fa dos mesos s´ha endurit el combat entre les forces que pretenen liderar el centredreta espanyol (PP i Ciutadans).
El triomf electoral a Catalunya del partit liderat per Albert Rivera, combinat amb el pèssim resultat aconseguit pels populars, va disparar les alertes en la formació de Mariano Rajoy, disposada a no cedir més protagonisme a Ciutadans.
La disputa és ideològica. Per exemple, «qui es posa més dur amb la immersió lingüística catalana», encara que amb resultats contraproduents: el Tribunal Constitucional ja ha posat límits a aconseguir una major presència del castellà, sense oblidar que crear una xarxa escolar pròpia augmentaria el risc de guetització dels castellanoparlants a Catalunya (de vegades no es té en compte que el català és parlat, principalment, per classes mitjanes i mitjanes-altes). I comença a ser territorial (davant els intents de Ciutadans de captar quadres locals del PP, per enfortir la seva estructura de cara als comicis locals i autonòmics, de maig de 2019).
A més, no ha fet més que començar: davant els resultats de les enquestes, que preveuen poca distància entre PP, Cs i el PSOE, és probable que Mariano Rajoy aguanti la legislatura fins al final (juny de 2020), amb l´esperança que la pujada de Rivera sigui momentània i que la corrupció del seu partit no faci efecte en el sector més fidel del seu electorat: els majors de 65 anys. Una estratègia que va funcionar, anys enrere, però que mostra símptomes d´esgotament (com s´ha vist amb la protesta dels pensionistes).
